Allò dels ‘Jordis’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Allò dels Jordis”. Amb aquesta frase sentenciaven dos familiars de l’exiliat Toni Comín quan se’ls preguntava com recordaven el 16 d’octubre de 2017. Entenien, ells i tothom, que el Govern Puigdemont podia patir represàlies -no les que han acabat patint, evidentment. Però “allò dels Jordis...”.

Allò dels Jordis generava la cassolada més sonora de les moltes que s’han reiterat al llarg del darrer any a Catalunya. Era la incredulitat i la ràbia elevada a l’enèsima. Era el somriure de tots dos quan entraven, per segona vegada en deu dies, a l’Audiència Nacional per comparèixer. Era el segon dia que anaven amb les maletes fetes. Ho preveien, però somreien, malgrat tot. Perquè l’optimisme i la proximitat els van fer guanyar mil batalles.

Allò dels Jordis eren les seues companyes, Susanna i Txell, desconnectades de la política catalana, totalment alienes a les resolucions del Parlament després del dia 16, amb declaració d’independència inclosa, perquè les seues vides s’havien trencat. Els veïns de totes dues desfent-se per ajudar, enviant-les centenars de llibres perquè li’ls feren arribar a la presó. Desbordant els telèfons de trucades per avisar-les que els havien guardat fruita o carn a qualsevol botiga del barri. Perquè no els faltara de res.

Allò dels Jordis era el nen de la rutlla de la plaça homònima amb una nova flor groga cada dia per recordar-los. Era, i és, el llaç groc d’un dels seients buits al Parlament que no va poder investir Sànchez perquè un jutge, malgrat les instàncies de l’ONU i la inversemblança de l’advocat, ho va voler impedir. Allò dels Jordis era la interlocutòria que impedia l’alliberament de Sànchez perquè “el solicitante mantiene su ideario soberanista”. Allò dels Jordis és també cada absència en tot acte cultural. En Sant Jordi, en el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en els Premis Octubre. Cada llaç groc amb què entrarien a declarar els consellers del Govern Puigdemont davant la mateixa jutgessa que, 15 dies després, empresonaria tants altres.

També és allò dels Jordis la cura de cada detall, el desig d’il·lusionar els escèptics, cada crida que recorda que els carrers, les places, les urnes i el futur és de tots. I l’exigència de no oblidar que la situació és més límit cada dia que s’allarga. I que davant d’això no hi ha desunió possible. Perquè tot el que no force la unitat és contrari al que ells van construir i continuaran construint. No la unitat de l’independentisme, sinó de tots els demòcrates. Aquells que recordaran amb vergonya cada 16 d’octubre i que viuran amb ràbia cada dia en què hi haja gent a presó, a l’exili o allà on no haja d’estar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.