En les seves modalitats més pures i egrègies, com els llibres tremendistes de Cirlot i Argullol o de les seves versions més populars, com les balades de David Bisbal, el ressò romàntic ens assalta a cada portal, a cada cantonada, avui com ahir, configurant el present des del passat. Gaudim arreu d’infinitat de poetes neo i postromàntics —és de fet el corrent principal i tradicional de la nostra lírica des de fa gairebé dos segles—, novel·listes romàntics, dramaturgs romàntics. També disposem d’assagistes, creadors romàntics de tot tipus, desconcertants, extrems i extremistes que s’identifiquen precisament, no podia ser de cap altra manera, amb els polítics d’alè romàntic innovador, els més trencadors i radicals. Així doncs, vivim, d’alguna manera, un període històric de la cultura, caracteritzat per la desmesura que s’inspira en el romanticisme —i per tant, en allò políticament revolucionari— o més aviat en el que podria ser el seu contrari i precedent cronològic, el barroc, en el seu vessant més místic i obscurantista? La literatura compromesa, d’esquerres, està donant pas a una literatura també compromesa, però ara interessada amb el més enllà, amb l’anguniós laberint interior i la cosmologia del transcendent? Potser els Escrits sobre teatre i artde Stendhal podrien donar-nos-en alguna de les claus, tal és l’altíssima qualitat literària i envejable manera d’entendre la vivència.
Henri Beyle, Stendhal, que es considerava a ell mateix “d’extrema esquerra” pel que fa a la pintura, tot i que políticament de “centre esquerra”, va exercir la crítica artística, les polèmiques públiques durant un dels principals episodis de la gestació del romanticisme europeu —concretament des del 1822 a 1828— amb gran ardor i una bel·ligerància molt marcada contra els seus oponents. Naturalment, hem d’entendre la seva actitud com una mostra de sinceritat i d’autenticitat, en sintonia amb aquests nous valors que, en aquell temps, reclama la renovada societat sorgida després del segle dels Llums, la Revolució francesa i les seves sagnants conseqüències internacionals. I es tracta alhora d’una pervivència de l’esperit napoleònic en Stendhal, vist com a crític, una actitud positivista i pràctica més enllà del sentimentalisme. S’atura a observar, abans que res i per damunt de tot, la realitat. És un “esperit impertinent, sorneguer, repugnant fins i tot, però les impertinències del qual provoquen últimament meditació”, com va escriure Baudelaire enEl pintor de la vida moderna. Sens dubte, ens fa rumiar la seva audàcia, la seva independència de criteri, la seva defensa d’una crítica parcial, apassionada i política, els seus exercicis d’entusiasme barrejats amb el seny.
Davant del romanticisme idealista procedent d’Alemanya, Stendhal, enamorat d’Itàlia i del seu gloriós passat artístic renaixentista, sempre entre Milà i París, creu per damunt de tot que la modernitat només pot basar-se en la veritat. En la crua veritat que no tolera els excessos del subjectivisme, les autosuggestions de la imaginació, el relativisme sistemàtic i altres estratagemes intel·lectuals. Per això s’encara amb Schlegel, el qual creu en l’originalitat artística per damunt de tot, en la supressió de qualsevol regla en el procés de creació. I sobretot, perquè l’escriptor alemany defensa un art cristià, que aspiri a la realització de l’individu en la mística, en el més enllà inconcret, al darrere d’un infinit tan inabastable com il·lusori. El menyspreu de la raó a favor de l’inabastable i de l’inconcret, això és el que desespera Stendhal. Com es pot afirmar que “Dant, Shakespeare i Calderón són apòstols enviats per Nostre Senyor Jesucrist amb una missió especial”? Com assumir una concepció de l’art tan estranya a l’alegria, tan vanitosa i pedant? La defensa del riure i de les seves virtuts constitueix un esplèndid mètode contra la impostura artística, contra el dogma abstracte.
Enèrgic, polèmic, provocador, sense por de fer servir la llibertat ni tampoc de viure plenament al món, Stendhal creu que el més important sempre és fora de nosaltres mateixos. Creu en l’enorme poder de comprensió de l’art. L’art és explicació, i no ocultació o misteri. És delit i felicitat perquè es mostra i es desenvolupa davant dels ulls de l’espectador. Tot l’amor pels multitudinaris salons de pintura, per Shakespeare, per Delacroix, Géricault, pel bell ideal antic i també pel nou, el que encara ha de néixer i ha de ser reconegut.
