Em penso que no sóc l’únic que, en el darrer any, ha tornat a la lectura d’un clàssic del pensament polític, tot i que originàriament va ser escrit com un manual sobre la guerra: Vom Kriege [Sobre la guerra], del general prussià Carl von Clausewitz, publicat el 1832. L’1 d’octubre passat, amb ocasió del primer aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, Albert Sánchez Piñol va publicar en elnacional.cat un molt brillant article que en reclamava la relectura i que n’extreia lliçons d’actualitat dignes de ser ateses. Aquí en van algunes altres.
El mateix Clausewitz ja obria la porta, en el seu pròleg, a una consideració política del seu tractat: “la guerra no és més que la política de l’Estat continuada per altres mitjans”. Formulació que Michel Foucault revertiria encertadament en 1976 amb la fórmula “la política és la continuació de la guerra per altres mitjans”. No sembla, doncs, d’acord amb aquest principi, retornar a la lectura que, en l’edat moderna, millor ha copsat la naturalesa de la guerra, els seus mecanismes i dispositius, i provar d’extreure’n, en clau d’actualitat, algunes lliçons dignes de ser ateses. És possible fer-ho des de conviccions no violentes radicals i militants.
En el llibre de Clausewitz, hi ha unes pàgines molt oportunes per llegir avui: “Retirada després d’una batalla perduda” (llibre IV, capítol XIII). Aquí és on Clausewitz planteja una qüestió estratègica fonamental: com cal procedir després d’una derrota, si no es vol abandonar la guerra i donar-la per definitivament perduda, en espera de temps millors. Clausewitz assenyala una constatació històrica, empíricament verificable: “La pèrdua de la batalla sempre esquerda les forces de l’exèrcit i, encara més, la força moral que la força física”. Amb això, explica, es produeix un efecte, sovint, més en l’estat d’ànim que, en realitat, en la pragmàtica de la correlació de forces. I és important saber-ho per no magnificar els efectes eventuals d’una derrota que, si afecta una batalla, és per força sempre parcial. Que una derrota sigui irreversible no depèn tant dels estralls patits com dels moviments i reaccions posteriors.
Clausewitz recomana rigor en l’anàlisi de la situació, exactitud en el càlcul de forces i claredat respecte als objectius estratègics. Des d’aquesta perspectiva, dues consideracions són especialment oportunes avui. La primera: “és important no cedir una polsada de terreny més enllà del que les circumstàncies exigeixen”. La segona: “els primers moviments [després d’una derrota] han de ser el màxim de petits possible i, en general, s’ha d’assumir com a principi el de no deixar-se imposar la llei pel vencedor”.
És d’acord amb aquestes consideracions que Clausewitz recomana una guia d’acció que, en l’ordre metòdic i sistemàtic de la seva anàlisi, i val la pena recordar-ho, precedeix capítols que tenen a veure amb el combat nocturn, la relació de forces, l’ordre de batalla, la disposició general d’un exèrcit, l’avantguarda i les posicions avançades, les marxes, els acantonaments, la base d’operacions, les línies de comunicació, l’atac i la defensa, la convergència dels atacs i la divergència de la defensa, el punt límit de l’ofensiva, etc. No és difícil endevinar, imagino, del simple recordatori de les temàtiques abordades que, més enllà de la seva aplicació als moviments bèl·lics del segle XIX, totes aquestes anàlisis aporten consideracions dignes de ser ateses en l’actual guerra política que confronta el republicanisme català amb l’Estat espanyol i tots els seus aparells.
És difícil donar la mesura de l’actualitat de totes aquestes anàlisis, però m’acontentaré, aquí, de recordar-ne només una. Justament la que, en aquesta tardor que tan frívolament s’havia anunciat com a “calenta”, mereix ser detingudament reflexionada: “Qualsevol batalla perduda forma un principi d’afebliment i de desorganització, i la primera de les necessitats és la de reunir-se, amb l’objectiu de tornar a trobar, en la concentració, l’ordre, el valor i la confiança”.
