Manuel Valls i la línia verda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja fa dies que és oficial el que molts intuíem. Manuel Valls és oficialment candidat a alcalde de Barcelona. Després de mesos de viatges des de França, de sopars, trobades, reunions, benvingudes a la premsa i —fins i tot, temps per ser carn de Paris Match amb una hereva de Barcelona— el que tothom sospitava s’ha materialitzat: el fill pròdig d’Horta torna per lluitar per la batllia de la seva ciutat natal, després d’una llarga i polèmica carrera política a França, el país on va criar-se, créixer, educar-se i del qual va adoptar la nacionalitat per naturalització.

Ho fa, tot i les apel·lacions més cursis a la llengua catalana familiar i al pedigrí catalanista de l’avi Magí —un escriptor noucentista, catòlic, catalanista i republicà dels que fundaren el diari El Matí—, acomboiat per Ciutadans i el seu entourage polític, mediàtic i econòmic. No cal ser gaire perspicaç per saber quins diaris li faran campanya, quines empreses li faran de mecenes, quins partits d’escarrassos i quins personatges d’esbirros.

Manuel Valls té molts números de guanyar les eleccions del maig vinent a Barcelona. Cal veure quin resultat tindrà el cop d’efecte d’Esquerra Republicana amb el germà de l’enyorat alcalde Maragall com a candidat —en un retorn als anys daurats dels ajuntaments socialistes manats pels catalanistes de Sant Gervasi— i quines possibilitats de pactar amb els comuns de Colau hi haurà. Falta, també, desvelar les incògnites de qui ocuparà la candidatura del món postconvergent i quina força tindran les primàries impulsades per Jordi Graupera per disputar un tercer o quart espai al món sobiranista. Però, ara mateix, Manuel Valls té bones cartes.

Valls serà alcalde en la mesura que aconsegueixi els vots de la línia 3, la verda, del metro de Barcelona. Els d’un dels caps, Pedralbes i la zona alta —el que correspondria a les estacions de Zona Universitària, Palau Reial, Maria Cristina—, el té assegurat. El de l’altre, el que correspondria al popular i populós districte de Nou Barris, no el té, però el pot aconseguir. Si aconsegueix vèncer en aquest bastió de l’esquerra exsocialista, on Ciutadans ja ha aconseguit resultats òptims, res no li impedirà prendre la vara. D’un costat a l’altre de la línia, les Corts, Sants, l’Eixample i Gràcia, els barris que van donar l’hegemonia al maragallisme i al pujolisme són una incògnita.

L’alcaldessa amb més olfacte polític després de Maragall i Rius i Taulet, Ada Colau, s’ha anat desfent com un bolado. Esclava de les seves premisses ideològiques, fràgil amb la minsa majoria amb la qual governa i incapaç d’escometre les grans promeses amb les quals va derrotar Xavier Trias —regular el turisme, endreçar els barris, assegurar habitatge per a tothom—, la seva estrella s’ha anat apagant a mesura que la seva habilitat per acontentar indepes i unionistes no donava més de si.

En paral·lel, la degradació latent de barris com el Raval, la Barcelona o el Gòtic, llastrats per la inseguretat, marginalitat, els narcopisos, el turisme de baixa estofa i la delinqüència, posades en solfa pels mitjans habituals, i el temor que s’estengui a la resta de la ciutat, ha posat en safata de plata la possibilitat d’aparició d’un gendarme que prometi llei i ordre. Una llei i ordre, policia al carrer i mesures dràstiques, que no pot prometre un independentisme post-1 d’octubre que va fer d’“els carrers sempre seran nostres” el seu lema —i que ha entrat en contradicció interna per aquesta qüestió— ni tampoc l’esquerra governant, atrapada pels seus propis discursos. Només hi ha un candidat que ja ha demostrat com a alcalde, com a primer policia de França i com a primer ministre, que és capaç d’usar la porra i la llei.

Tot dependrà de si Valls aconsegueix anar més enllà de l’Upper Diagonal i aconseguir que, amb els esforços d’una premsa disposada, la seva mà d’executor sense complexos, de governant de mà de ferro i de cosmopolita liberal amb pàtina d’esquerres, la comprin els de Torrent de l’Olla i els del barri de Torre Baró. Si ho aconsegueix, ja ens podem calçar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.