Controlar el terriori

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una de les funcions i de les característiques de l’Estat modern és que té el control efectiu del territori. És a dir, la capacitat fàctica de dir què es fa i què no es fa en aquest territori. Tant se val, a aquests efectes, que sigui a través de mètodes democràtics o autoritaris (moralment no és el mateix, és el contrari), el cas és que qualsevol Estat presenta davant del món, com una prova de la seva realitat, la garantia i la seguretat que exerceix plenament aquest control. Les grans crisis dels Estats moderns s’han produït quan una part del territori d’un Estat ha quedat fora del seu control, perquè el té algun altre actor polític. Els casos extrems serien els del Líban o de Colòmbia, tots dos fa uns quants anys: l’Estat no podia respondre de coses que passaven en una part del seu territori perquè era un altre qui les decidia. Qui hi manava.

Ara farà un any, la proclamació formal de la República catalana no va materialitzar-se —el Govern de la Generalitat va acabar entre l’exili i la presó— perquè no tenia el control efectiu del territori, condició necessària —però no suficient— per obtenir el reconeixement internacional. No tenia els ressorts de poder, no manava sobre les estructures que  operen a Catalunya. L’intent de crear estructures d’Estat prèvies a aquesta declaració d’independència, i activades per la declaració, no havia arribat als mínims suficients per poder fer efectiu el que es proclamava. Suposo que a això es referia la consellera Ponsatí quan deia que s’anava “de farol”. Jo no ho hauria dit així, però la declaració formava part més d’una estratègia per forçar l’Estat a negociar que de la convicció que es podia dur a terme immediatament allò que es proclamava.

La República catalana no tenia el control efectiu del seu territori. Però el referèndum de l’1 d’octubre demostrava que tampoc no el tenia l’Estat. Malgrat posar tots els seus recursos, convencionals i no convencionals, per evitar que se celebrés cap votació. No un petit acte clandestí en un lloc invisible: una votació en tot el territori català. I resulta que va haver-hi col·legis electorals, urnes, paperetes, un sistema de recompte i que hi van participar dos milions de persones, malgrat una repressió brutal, que va fer un mal terrible a la imatge d’Espanya al món. Fins i tot el ministre Borrell deia que no es pot combatre, en la batalla de la imatge, contra la fotografia d’un policia colpejant brutalment una gent que vol votar. Rajoy s’havia compromès davant del món que no hi hauria referèndum. I n’hi va haver. La sortida dialèctica del president espanyol era molt pobra: el que hi ha hagut no ha estat un referèndum. Però el que hi ha hagut és precisament el que ell no volia que hi hagués. No ho va poder evitar. No tenia el control del territori, ni amb milers de policies.

Des de llavors, aquesta situació de control només parcial del territori, per uns i per altres, ha estat la clau de tot el que ha anat passant. L’Estat, humiliat, va voler dir al món que si havia perdut parcialment el control del territori és perquè s’havia produït una insurrecció violenta, com si Catalunya hagués quedat per unes hores sota el control d’una guerrilla. No s’aguanta per enlloc, però continua sent la tesi oficial. I el darrer episodi és intentar involucrar els Mossos, per poder dir que va ser un alçament armat. I immediatament, l’Estat, creient-se la seva pròpia propaganda, va voler recuperar el control total del territori a través de l’aplicació del 155, com si l’independentisme fos només una qüestió superestructural de l’Administració catalana, com si no hagués permès celebrar el referèndum també a una immensa mobilització civil. El 155 va fer molt mal, però no va funcionar. La pervivència d’aquesta sensibilitat molt estesa en la societat i l’existència d’unes institucions —de tots els nivells, començament pel municipal— que participa d’aquesta sensibilitat ha fet que no es pugui parlar absolutament d’una recuperació del control per part de l’Estat.

La polèmica de l’estiu, la dels llaços grocs als carrers, no deixa de ser una aplicació d’aquesta lluita pel control efectiu del territori a l’espai simbòlic. La presència de llaços és vista per l’Estat com una acusació directa i doncs com un recordatori que no té el control efectiu de l’espai. Per tant, l’absència de llaços seria la prova d’una recuperació plena d’aquest control. I aquí la paradoxa, i la demostració de la potència del conflicte: els llaços els posen multituds a cara descoberta i institucions avalades pel vot popular, i es treuen de nit, clandestinament, per uns quants encaputxats. La defensa simbòlica del control del territori per part de l’Estat s’exerceix amb la cara tapada.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicenç Villatoro
Vicenç Villatoro

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.