Febrer, 1976. En un teatre de Mèxic, Vargas Llosa pega, amb potència de boxejador, una punyada a la cara a García Márquez, que cau estés a terra. A prop hi ha alguns periodistes i la dona de García Márquez, que no donen crèdit al que han vist.
Abans d’això, tots dos escriptors s’havien llegit i admirat, Vargas Llosa havia publicat Historia de un deicidio, on homenatjava García Márquez i el posava pels núvols; havien sigut veïns a Barcelona, García Márquez era padrí d’un dels fills del peruà. És cert que arran del cas Padilla, poeta empresonat a Cuba, van començar les divergències entre ells en política. Fins aleshores, ambdós havien donat suport públicament a Fidel Castro. La repressió d’un poeta per motius ideològics revoltà Vargas Llosa, que hi redactà un manifest en contra i es distancià de Fidel, a qui García Márquez continuà defenent sempre. En privat, Vargas deia que García Márquez s’havia convertit en lacai del dictador. Però l’agressió de Mèxic no tenia causes polítiques ni tampoc, sembla, d’enveja literària. Quan es van conèixer, Vargas Llosa, amb a penes trenta-un anys, era famós, amb èxit de vendes i crítica, mentre que el colombià, de quaranta, havia venut poc i havia entomat males crítiques. Fins que publicà Cien años de soledad, que el convertí en el més valorat i venut amb diferència.
Descartades la política i la literatura, què provocà l’incident? Hi ha hagut un silenci opac sobre el tema, fins que Jaime Bayly ha posat fil a l’agulla. A Los genios, Bayly narra el trencament entre ells i, sobretot, l’amistat que van tindre. Dosificant la informació de manera que el lector en queda enganxat des de la primera plana, la novel·la mostra aspectes poc coneguts dels autors. Que Vargas Llosa era un femeller desbocat i masclista no sorprèn, que intentava resoldre els conflictes amb els punys, estil pinxo tavernari, contrasta amb la intel·ligència dels seus llibres. Lliurat en cos i ànima a la literatura, escrivia de nou del matí a la una, quan la dona li portava un bistec amb arròs i un ou fregit a la porta de l’estudi, on ell dinava sol i després continuava escrivint fins a les quatre. “Estic farta de ser la seua empleada, la seua secretària”, diu la dona, que també volia ser escriptora. En un altre moment diu: “Mario és un geni escrivint, però per a tota la resta és un inútil”.
De García Márquez, comunista convençut, defensor a ultrança de Fidel, fa gràcia saber que així que es converteix en milionari, el primer que fa quan s’instal·la a Barcelona és comprar-se un BMW de luxe, descapotable, com faria qualsevol futbolista del Barça, i també m’admira, havent-lo llegit amb plaer, el seu gust pel caviar, les ostres i les llagostes, així com pel xampany, la seua beguda habitual, sempre que fora Dom Pérignon, és clar.
Quin fou, en definitiva, el motiu de l’agressió que tant han volgut silenciar? Penseu malament, encertareu.
“L’home no és res; l’obra ho és tot”, diu, assenyadament, Flaubert.
