No m’agraden particularment les llistes —de preferències, fetes amb voluntat canònica i prescriptiva—, però reconec que de vegades m’entretenc confeccionant-ne, ni que sigui per mi mateix. Una llista que fa temps que intent confeccionar però sempre em costa molt de completar és la dels deu artistes plàstics més potents-influents-rellevants del segle XX. Qui hi sortiria, en aquest top 10 tan selecte? Pregunta tremenda, és a dir, de resposta tremendament difícil. I injusta.
Vet aquí una temptativa de proposta amb els deu noms no jerarquitzats, només posats en ordre cronològic: Cézanne (pioner de la geometrització plàstica de la realitat), Matisse (que va alliberar el color i fent-ho va alliberar la creativitat, l’esperit i la vida), Picasso (que va trencar en mil bocins l’art del passat i el va reconstruir mentre l’estampava a la cara del futur), Duchamp (que va demostrar que tot podia ser art, i que l’art ho és tot i alhora no és res), Kandinski (que va ser un dels primers a demostrar que la realitat real no és figurativa), Miró i Klee (que van pintar, cadascun a la seva manera, en la frontera exacta de la figuració i l’abstracció, i van explorar com ningú l’arrel alada que connecta la terra dura amb els somnis), Pollock (que va centrifugar l’abstracció convertint el cos i el gest en pintura), Bacon (que va aconseguir pintar la carn humana d’una manera nova en ple segle XX, el segle que més ha menyspreat la carn humana) i... Me’n falta un.
És una llista discutible, però hi ha noms indiscutibles. Picasso i Miró, per exemple, de qui ara se’n pot veure una doble exposició de les que marquen època als seus respectius museus de Barcelona. “Miró-Picasso”, feta per commemorar el mig segle de la mort de l’autor del Guernica, no és només una fita plàstica i expositiva: també ho és des del punt de vista politicocultural. Miró era català, va tenir una vinculació fortíssima amb Mallorca i ni ell ni la seva obra s’entenen sense això. Picasso es va catalanitzar en la seva adolescència i joventut, i no va renunciar mai a aquella catalanització i ni ell ni la seva obra no s’entendrien sense Barcelona i Catalunya (Horta de Sant Joan, Gósol). I, a més, eren dos gegants que s’admiraven, es respectaven i s’influïen.“Miró-Picasso”era una exposició necessària, imprescindible, i s’ha fet tan bé com es podia fer.
Algú dirà que Picasso i Miró són irrepetibles i que, per tant, la seva exposició conjunta no pot servir de model. Fals. Aquests mesos, al MNAC, es pot veure una altra exposició també exemplar en termes estrictament artístics i politicoculturals.“Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966)” pren l’art català d’aquell període i l’homologa al gran art internacional coetani simplement fent conviure obres d’artistes del país amb les d’estrangers (particularment memorable és la sala on hi ha, costat per costat, un Bacon, un Saura i un Clavé). A més, aprofita per recuperar la pintura poc coneguda de la conegudíssima Mercè Rodoreda, i tot plegat és emmarcat i enunciat per una cita existencialista de Joan Sales. És una exposició, comissariada per Àlex Mitrani, que mostra com hauria de ser tot sempre en aquest país: arrelat cap endins i projectat cap enfora, obert i receptiu, però també autocentrat i autoafirmatiu.
