L’indult i les trenta fuetades

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La substituta d’Enric Millo al capdavant del protectorat, ai perdó, de la delegació del Govern Espanyol a Catalunya, fa pocs dies va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que era partidària de concedir l’indult als presos polítics catalans. No ho va pas dir per iniciativa pròpia, sinó perquè el conductor del programa, Roger Escapa, li ho va preguntar directament, i això de “presos polítics” ho he dit jo -no us penséssiu pas-, perquè ella va centrar-se en les fabulacions sobre una suposada independència judicial espanyola. És curiós, perquè si realment cregués que a Espanya hi ha independència judicial seria molt gros que una representant del govern estatal considerés l’indult d’unes persones acusades de delictes gravíssims com ara rebel·lió i sedició. Per tant, la resposta ja indica que sap que tot plegat és una farsa de dimensions descomunals. 

L’indult porta, en si mateix, un component de submissió, perquè implica una condemna i el conseqüent gest graciós des d’una posició de poder, a diferència de l’amnistia, que passa per la supressió del suposat delicte perquè es considera que ha estat atribuït de manera arbitrària i injusta. La mateixa Teresa Cunillera va especificar que aquest indult “l’haurien de demanar” i, per tant, vol dir que ja adopten el posat altiu del Cèsar que, assegut a la llotja de l’amfiteatre, perdona la vida del gladiador acollonit amenaçat per una espasa. 

Mentrestant, la vida política catalana continua, també amb les seves misèries, les fake news de la vida moderna i les ganivetades tribals de tota la vida. Les xarxes socials, amb les seves facilitats per a l’anonimat, fan circular unes teories de la conspiració d’allò més imaginatives. Les declaracions forçades de Cunillera es van convertir, en alguns casos demencials, en un pacte secret amb intencions malèvoles entre els presos polítics i el govern espanyol. El mateix tipus de rumors ja s’havien escampat amb el seu acostament a Catalunya, ara fa uns quants mesos.

Ja se sap que la realitat importa ben poc per qui entra en aquestes dinàmiques. Però la realitat que coneixem és la que es desprèn de les paraules dels implicats. Per exemple, Oriol Junqueras va declarar en una entrevista a Crític que “no ens plantegem cap pacte amb la fiscalia perquè no hem comès cap delicte” i que “un indult significa acceptar que ets culpable d’algun delicte i em pregunto... on diu que haver fet que la gent voti a una pregunta diàfana és un delicte?”. O el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, que es dirigia així en una carta als socis de la seva entitat: “Aprofitem el nostre empresonament com a palanca democràtica i de denúncia permanent contra un estat que no només ha renunciat a defensar els interessos dels seus conciutadans, sinó que atempta sistemàticament contra drets i llibertats fonamentals. Tota aquella decisió política que sigui bona pel país, ho serà també pels presos. Mai serem moneda de canvi.” 

Aquests fenòmens difamatoris no apareixen per generació espontània, sinó que es fomenten amb finalitats polítiques de baixa estofa, ja sigui perquè m’interessa que corri perquè el líder de tal partit és dels que està a la presó i el del meu partit no, o bé perquè crec que m’és útil empastifar a uns i altres amb l’esperança que d’això en pugui sorgir un espai polític nou del qual n’espero ser beneficiari. En tot cas, és una dinàmica perniciosa perquè fomenta una idea que ens ve a dir que, com pitjor sigui el tracte que rebin els presos polítics catalans, millor anem tots plegats.  D’aquesta manera, sempre es poden trobar motius per a recelar i fer bullir l’olla, perquè els termes “pitjor” i “millor” són relatius: “com és que no els fuetegen trenta vegades cada matí? Segur que ja estan pactant amb Espanya!”. I, si ja els fuetegen, encara els poden cremar la casa. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).