Gastem la vida fugint del que ens esvera, i així, per exemple, cada cap de setmana deixem València, Ciutat de Mallorca, Barcelona, per sentir-nos a recer, estalvis, en un indret menys populós i tal vegada serè. A l’Edat Mitjana només els més rics gaudien d’un retir fora de la ciutat, això sí, no gaire allunyat de la severa protecció de les muralles del rei, de la seguretat darrere de la qual s’arraïmaven tota mena de cases, d’aixoplucs i de torres primes, ofegades les unes damunt les altres, com agulles clavades en un coixí de sastre. De manera que, quan es produïa una epidèmia, i sobretot, quan apareixia la temible pesta enduent-se pel davant tot el que podia, la majoria dels nostres avis s’havien de quedar allà perquè no tenien enlloc on fugir, escanyats en el laberint dels carrers fètids, tremolant d’ànsia i de remordiment, embolicats en la febre i el malson. Quan la ciutat emmalalteix no pot deixar de pensar que veurà la fi del món, el sempre anunciat exhauriment dels temps i, precisament per això, sempre que se sent amb forces, s’esgota en un afany cec per convocar la bellesa, en tants edificis, en tantes decoracions, a través de totes les formes que aconsegueix imaginar, vindicar, exaltar. Per això als claustres de les seus, dels monestirs i d’algunes esglésies fortes, com si fos un sortilegi, una pregària contra la dissort més cruel, hi ha sempre el jardí extraordinari, l’hort medieval, el racó més preuat de l’urbs, el petit Edèn del qual asseguren procedim tots els fills d’Eva, el recordatori del paradís perdut on no hi ha més companyia que la d’alguns bons animals i d’alguna benèfica vida vegetal.
El claustre de la seu de Barcelona té murs sorprenentment poc alts, per on desborda una exuberant vegetació de verds foscos i tendres, avui s’hi distingeixen palmeres, magnòlies, tarongers i nesprers d’acord amb l’enjardinament de 1877, però antigament no devia ser gaire diferent. Hi havia també, com ara, tretze oques blanques que recorden els tretze anys de la puresa de santa Eulàlia en el martiri. L’estructura gòtica encara està tintada, si ens hi fixem, de la decoració figurativa del romànic, amb escenes de l’Antic Testament, a la manera mixta i equilibrada que tant agrada als barcelonins, sempre mig senyors i mig camperols, calçats amb espardenyes de set vetes i molta pretensió. Hi ha, meravellós, un templet amb un brollador sota una clau de volta, que es fa mirar perquè representa mossèn sant Jordi en un relleu de terra cuita, tal com el van imaginar el 1448 Antoni i Joan Claperós per a satisfacció dels prohoms de la Generalitat de Catalunya, altius, rics i entusiastes. D’aquesta mateixa època és l’extraordinària tomba del bufó del rei, mossèn Antoni Borra, l’home més divertit del seu temps, entranyable amic d’Ausiàs March, representat amb elegants vestits de preu, plomatges fastuosos, i un curiós cinturó format de moltes culleretes que semblen dringar des del més enllà, on espera que, algun dia, l’anirem a trobar i podrem riure amb ell. És un moviment i un so congelat en el temps, en la pedra funerària. Sí, efectivament, l’home medieval tem la mort amb la mateixa intensitat que creu en la diversió i en el vitalisme. Si més no, així pensen alguns dels que escriuen, dels que es deixen conèixer i travessen la història.
Al claustre del monestir de Pedralbes —admirat per Le Corbusier per la seva moderna simplicitat— hi ha l’altra tomba medieval, una altra de les més belles que se’ns han conservat, la de la reina N’Elisenda de Montcada. Una de les cares del sepulcre dona a l’església i representa la delicada bellesa de la darrera muller d’En Jaume II el Just, amb tota la pompa i els atributs de la resplendent monarquia, amb el cap coronat que reposa en un ric coixí, ornat amb les barres vermelles del Casal de Barcelona i els mancusos d’or dels Montcada. A fora, al claustre, hi ha l’altra cara de la tomba i, per tant també, l’altra cara de la reina, vestida ara amb un hàbit de pobresa, semblant al d’una monja, incrustada en una de les parets del claustre, en perpètua penitència i oració. Si el visitant té la fortuna de recórrer aquest claustre quan els arbres i el jardí s’esquitxen de la llum groga del ponent, a l’hora més baixa d’un dia de dolça tardor, podrà imaginar la profunda malenconia d’aquell temps confús dividit en dues cares.
