Sembla que als membres del pacte de govern de Balears no els preocupen tant (que també) els resultats que obtingui el PP de Biel Company a les eleccions de maig com la possibilitat d’una forta pujada de Ciutadans. Temen l’efecte rebot o contagi de Catalunya, on el partit d’Inés Arrimadas i Albert Rivera es va convertir en la força més votada, i que, com allà, es produeixi la mobilització d’un electorat que tradicionalment no participa a les eleccions autonòmiques, en favor de l’opció que a Balears lidera Xavier Pericay. És possible: es tractaria, en una part majoritària, d’un electorat de referents fortament espanyolitzats, que acostuma a votar a partir dels estímuls que li arriben de la política estatal. I si Ciutadans obté uns bons resultats no tan sols a Palma, sinó també a Menorca, Eivissa i Formentera (on els vots valen més, d’acord amb la llei electoral que el partit taronja habitualment blasma), la multiplicació del nombre dels seus escons podria convertir-se en un fet.
Ara bé, tot creixement de Ciutadans a Balears hauria de produir-se, si més no en una bona part, a costa d’un decreixement del PP. Això abocaria a una aliança del PP regionalista de Company amb l’extrema dreta nacionalista que abandera Pericay, que continua intentant sense èxit dissimular el seu passat al PSC i fins i tot el seu accent barceloní, a fi de no fer-se odiós a l’electorat al qual aspira. No és difícil veure quin dels dos socis marcaria els termes de l’agenda: Ciutadans ven nacionalisme espanyol a ultrança, basat en postveritats o mentides com el radicalisme independentista de MÉS (i, per extensió, de tot el Govern) o la persecució i marginació de la llengua castellana en benefici de la imposició totalitària de la catalana. Pericay sap perfectament que tot això és un rosari de falsedats que només duen a la crispació social, però el seu ressentiment d’excatalanista el du a predicar-lo (i aplicar-lo, si arribés a governar) sense titubejar ni un segon. Al cap i a la fi, si la fórmula ha funcionat a Catalunya, també pot fer-ho a les Illes. I si la fórmula agrada al carrer Génova i a Casado, amb qui Company i la seva cúpula han contret un deute de lleialtat absoluta després que el nou president del PP els hagi situat a la seva executiva, Biel Company tampoc no dubtarà a oblidar-se de tota vel·leïtat regionalista i aplicar el corró de l’autoodi lingüístic i cultural amb la màxima cruesa. Res personal, es tracta només de satisfer els desitjos de l’amo.
Pot succeir també que el PI de Jaume Font i Josep Melià (aquests sí, més a prop del regionalisme de tota la vida) es vegi en l’ocasió de fer decantar la balança o bé del costat del bloc de centreesquerra (això inclou Podem) o bé del de l’extrema dreta de Ciutadans i la dreta extrema del PP. Es reproduiria així l’esquema de la UM de Maria Antònia Munar, un partit i una líder amb el qual el PI no vol ser comparat de cap de les maneres, perquè el simple fet de mencionar-los els sembla un mal presagi. Però podria succeir: de bell nou, un partit de centredreta i defensor d’una certa idea identitària es trobaria en la tessitura de decidir el govern entre les opcions de l’esquerra i la dreta. En aquest cas, tornem-ho a dir, entre una esquerra molt suau i una dreta extremadament agressiva.
Arribat el cas, no dubtem que els dirigents del PI sabrien vendre cars la seva pell i els seus vots (Jaume Font hi té experiència de sobres). Però el fet és que la disjuntiva els obligaria, inevitablement, a haver d’escollir què prioritzen, si la seva idea de país (o de comunitat) o les seves idees sobre economia i gestió de la riquesa. A una banda i a l’altra, i per un vector ideològic o l’altre, el PI s’hauria d’entendre amb socis de govern que li repugnen: o els intervencionistes i turismòfobs de l’esquerra (a pesar que els ecologistes de Terraferida i el GOB els acusen precisament de les seves claudicacions davant dels lobbies econòmics) o els enemics més acarnissats (encara més que Bauzà) que mai han conegut l’ensenyament públic de Balears i la seva cohesió social, amb la llengua i la cultura pròpies com a bèsties negres que causen (segons Ciutadans) desigualtat entre els ciutadans i disfuncions en els serveis públics. Si el PI es troba en la tessitura d’escollir entre els uns i els altres, cap a on es decantarà? No faré futurologia perquè m’acabo equivocant sempre, però que cadascú posi les seves messions, si vol. Aquestes eleccions es presenten com un jardí amb senders que es bifurquen, per fer servir paraules de Jorge Luis Borges: i només sabem cert que cap d’ells no ens du al paradís, però sí que alguns menarien directes a l’infern.
