Desmitificar el dret internacional

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Robert Knox és un jove professor de la Universitat de Liverpool que va participar a l’Escola d’Estiu de la CUP, celebrada a Sant Cugat del Vallès ara fa una setmana. El seu àmbit d’estudi és el dret internacional, al qual s’aproxima críticament atesa la seva militància marxista. Està escrivint un llibre juntament amb un altre autor marxista, China Miéville, que portarà un títol ben explícit: Contra el dret internacional.

Una de les idees que travessava la seva conferència era que el poble català no pot confiar en una hipotètica via a la independència basada en el dret internacional. Podem fer un “ús tàctic” d’aquest àmbit del dret, però difícilment hi trobarem una via suficient de legitimació. Cap actor internacional dirà: “Dacord, heu seguit totes les passes correctament, ara mereixeu ser independents i tindreu el nostre suport”.

A parer de Knox, només creant una crisi política de grans proporcions, a través de la mobilització, podrem accedir a la independència. Primer es crea el problema polític i després ja es trobarà resposta des del dret.

Aquesta visió està basada en la mateixa història del dret a l’autodeterminació. És cert que l’autodeterminació forma part del dret internacional i que ha servit com a legitimació de molts processos d’independència. Però no és menys cert que sempre ha estat aplicada en contextos de crisi intensa dels Estats, precisament com una manera d’ordenar i canalitzar el conflicte. Fixem-nos per exemple en el moment en què l’autodeterminació va passar a formar part del dret internacional, després de la Gran Guerra, en el context de tres imperis que s’enfonsaven. D’una banda es va aplicar a l’Imperi rus, en el qual havia tingut lloc la revolució dels soviets i els bolxevics. Lenin ja l’havia defensat en el seu llibre El dret de les nacions a l’autodeterminació (1914). D’altra banda, es va aplicar en totes aquelles nacions que formaven part dels imperis derrotats en la guerra, l’otomà i l’austrohongarès.

Un altre fet també important és que aquesta apel·lació al dret es feia a través del suport d’una gran potència, que és qui pressionava per fer-lo efectiu. El president dels EUA, Wilson, va defensar l’autodeterminació en els seus 14 punts, precisament per contribuir al desmembrament dels imperis derrotats. En canvi, aquest dret no es va aplicar en aquells països que formaven part dels imperis vencedors, com és el cas d’Irlanda o d’Indoxina, per exemple. Ambdós pobles haurien d’emprendre les seves respectives guerres d’alliberament.

Aquest seria el cas també de l’autodeterminació aplicada en els casos dels països bàltics i balcànics: formaven part d’Estats que estaven ensorrant-se i tenien el suport de potències estrangeres, com els EUA o Alemanya.

Per trobar un camí propi de Catalunya i dels Països Catalans cap a l’autodeterminació, s’ha parlat de bàltics i balcànics, així com de Quebec i Escòcia. En el cas dels balcànics s’ha citat Kosovo com un dels precedents més interessants, per la sentència del Tribunal Internacional de Justícia (2010) que establia, en primer lloc, que la declaració unilateral d’independència d’un país no és contrària al dret internacional. I en segon lloc, que l’apel·lació al principi d’integritat territorial dels Estats, es correspon en el cas d’un conflicte entre Estats, no dins un Estat. Però el cas kosovar també té un dels ingredients clau: el suport dels EUA. Kosovo no és independent perquè ningú li hagi posat una via de dret a recórrer, sinó perquè tenia aquesta força per accedir a la independència.

Ens queden els precedents del Quebec i d’Escòcia, en els quals tampoc va ser l’apel·lació a l’autodeterminació allò que els va obrir el camí. El Tribunal Suprem del Canadà va establir el 1998 que Quebec no tenia el dret a l’autodeterminació, i que no podia declarar unilateralment la independència. La diferència, tanmateix, és que el Govern canadenc no va impedir el referèndum, i que se sentia obligat a negociar en el cas d’un resultat favorable a la independència. En el cas d’Escòcia també hi havia una voluntat negociadora per part del Regne Unit. Que només s’entén, afegeixo, pel precedent negociador dels Acords de Pau de Divendres Sant a Irlanda del Nord (1998), precisament com a epíleg d’un conflicte iniciat en el context de la Gran Guerra.

Aquests dos casos, que recorden la separació negociada de Txèquia i Eslovàquia, malauradament són l’excepció. Al llarg de la història l’accés a l’autodeterminació ha tingut més a veure amb la força que amb el dret.

Podem concloure, com Knox, que el cas català encaixa en els precedents en els quals ha calgut crear un conflicte important a l’Estat. Amb les eines de les grans jornades que ara compleixen un any: autoorganització, resistència no violenta, mobilitzacions, vagues, i de manera més sostinguda en el temps.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).