Durant alguns períodes de la democràcia a l’espanyola, s’ha pogut tenir la sensació que l’opció política de cadascú era un afer que no afectava les relacions personals. Ara, la mateixa política ha envaït aquest àmbit més del que ens pensàvem, i, mentre Biel Company (PP) parla de la destrucció de les famílies de Catalunya per mor del Procés, allò que es comença a posar de manifest és la incomoditat de la comunicació entre els que consideren —és un exemple— Israel un estat terrorista i els que enlairen l’adhesió a la dreta israeliana d’aquest exemple de brutalitat política que és Donald Trump. L’escalfament global de la dreta ha assolit una preponderància tan aclaparadora que envaeix cada dia més la vida de les persones, interpel·lades per la realitat a qüestionar els seus posicionaments i els del seu cercle, i així, en cercles concèntrics, fins a la totalitat del planeta.
En aquest procés d’ampliació dels àmbits sobre els quals necessitem revisar la nostra opinió, sorgeixen alguns problemes enfitosos, sobretot els ocasionats per partits polítics o grups d’interessos que arrosseguen una certa tradició d’ambigüitat. Podríem situar-los, aquests grups, al centre si el centre existís, si delimités un espai en el qual, de la manera més natural del món, poguéssim reunir les formacions de tipus liberal –referència al liberalisme d’abans, és clar-, amb una marcada tendència a la concòrdia i a l’harmonia social, etc.
Però s’ha de reconèixer —i no sense una certa nostàlgia— que es tracta d’un somni ultratjat, emprat com a paper higiènic als serveis de la dreta i d’una certa esquerra. La deriva dretanista del món (amb alguns redols d’heroica resistència) no qüestiona els espais teòricament de centre perquè reconeix l’oportunisme de la coartada. D’aquests espais, n’hi ha que mantenen amb major versemblança que altres les màscares d’aquell antic liberalisme. Així, i per no haver-me de fer enfora del lloc des d’on escric aquestes retxes, l’antiga Unió Mallorquina mantingué la seva fama centrista fins que una esllavissada de corrupció va treure el partit de la lliga de dretes i esquerres. Si ets petit i molt corrupte, i si, a més, guanyes alguns bocinets del formatge electoral que et donen un poder desproporcionat, suficient per tractar amb constructors de fora Mallorca, ets l’enemic a batre pels que es creuen destinats a ser els únics a tractar-hi. Unió Mallorquina, formació petita i amb alguns grans corruptes, ha pagat per això i per molt més: per fer nosa, bàsicament.
El seu natural successor seria el Pi, en la militància i la jerarquia del qual figuren algunes persones que creen l’aparença d’una certa continuïtat. La ubicació d’aquest partit encara no havia estat qüestionada: és de centre i prou. Però, i en la qüestió de l’autogovern? Aquí les vidrieres ja estan més entelades, per no dir brutes, perquè conviuen persones de pelatge divers —situació que, per una vegada, no hauria d’implicar elogi a la diversitat—, des del regionalisme més estantís, pura retòrica referida a un passat que no va existir mai, fins a actituds clarament sobiranistes.
Però tot plegat és posat a prova pels fets de Catalunya, pel Procés —perdonin la fàcil al·lusió l’obra de Kafka—, que ha ocasionat la cerca de realitats palpitants sota el mapa polític d’Espanya i que ha remogut el que s’hi veia. A països com el nostre —ara parlem de l’arxipèlag balear—, el Procés de Catalunya ha fet aflorar les velles i les noves guardes d’un franquisme que harmonitza de manera especialment fluïda amb l’anticatalanisme. Tots els dimonis de la Història han reaparegut, i el que ho ha fet amb més visibilitat és el d’un anticatalanisme que servidor em permet de comparar al sutge de les xemeneies abandonades: el dia que hi tornes a cremar una mica de llenya, encara hi és, per dificultar el tir de l’artefacte i per desprendre gasos tòxics.
Una persona tan aparentment centrada com Jaume Font, per exemple, jerarca del Pi, és un centrista amb més tendència a escoltar la dreta que no l’esquerra. Res de particular. Però la pedra de toc de la nostra política és Catalunya i les seves senderes. I aquí és on el Pi, per boca del verament entranyable Jaume Font, es perd en els vells greuges modulats per les dretes històriques, el franquisme especialment. Li hem sentit defensar la unitat de la llengua i afegir alhora que els catalans, com més lluny millor. O fer-se enfora de les aspiracions de Catalunya acusant els catalans de no haver “preguntat mai pel finançament de les Balears, ni pel REB, ni per altres assumptes que són clau per a les illes”: estranya sortida de qui voldria tenir com més lluny millor els catalans. I dels que els acusen d’intromissió a la política illenca.
