Un dels més grans problemes, i més invisibles, d'aquest Estat fraudulent i malgirbat que és Espanya ha estat el de la corrupció legal o legalitzada. L'altra, la il·legal, és als papers, al debat públic. I als tribunals. I com explicaven en una entrevista en EL TEMPS els coordinadors dels quatre volums de Llum i taquígrafs. Atles de la corrupció, el frau i la impunitat als Països Catalans, Àlex Romaguera i David Fernàndez, basant-se en un estudi de la Universitat de Las Palmas, suposa un cost de 40.000 milions d'euros anuals. Els costos de l'altra corrupció, la legal, són incalculables. Mastodòntics.
Perquè el concepte que ha guiat la construcció d'infraestructures a dojo, la gran majoria innecessàries, guiades pel benefici polític i els guanys empresarials, que no socials, és de tot punt fraudulent. Imaginem per un moment que la construcció d'obra pública a l'Estat haguera estat lliure del llast de les comissions lligades al finançament dels partits o a l'enriquiment personal d'alguns. Fins i tot així, el concepte de col·laboració entre les administracions públiques i l'empresa privada per a la construcció i explotació d'autopistes de peatge, per parlar del cas més immediat, és una estafa a la ciutadania i als contribuents.
La construcció d'aquelles autopistes venia precedit de previsions de trànsit que difícilment es podien complir perquè la xarxa de carreteres sol disposar de trajectes alternatius sense peatge. En tot cas, es procedia a licitar aquelles infraestructures i es concedia la construcció i l'explotació a grups d'empreses. El pagament de la construcció, amb els corresponents sobrecostos, anava per davant. Si la concessió funciona econòmicament, no passa res. O sí, des del punt de vista dels usuaris, obligats a pagar per circular. Però si l'empresa fa fallida perquè no hi ha ingressos per afrontar el manteniment, arriba la fallida i la liquidació. I els mateixos neoliberals que defensen que l'Estat no ha d'intervenir, corren a rescatar les concessions i socialitzar les pèrdues.
El rescat anunciat aquests dies per evitar el tancament de les autopistes radials de Madrid R-3 i R-5 costarà al voltant de 5.500 milions d'euros. En la fotografia de la inauguració, Esperanza Aguirre, José Maria Aznar, Francisco Álvarez Cascos i Alberto Ruiz-Gallardón somriuen i aplaudeixen. Fora de la imatge, les empreses agraciades, també.
Com explicava el periodista Nuño Rodrigo, "cap de les dues parts tenen incentiu algú a verificar la racionalitat econòmica de la infraestructura". En l'AVE i la seua decimonònica estructura radial bastida a base de ridículs compromisos polítics, ha passat una mica el mateix, amb les estacions en nuclis poc habitats com a símbol del desgavell. Fa poc transcendia que en Otero de Sanabria (Zamora), població de trenta habitants segons la Viquipèdia, hi haurà estació de l'AVE. El polític que va permetre això hauria de respondre amb el seu patrimoni del cost del baixador, siga el que siga.
Heus ací, malgrat tot, que el gran problema de l'Estat és el deute i la despesa social, vigilats amb lupa per unes institucions europees que mai no van posar el mateix èmfasi en vigilar els desgavells de la borbolla urbanística i les seues derivades elefantiàsiques i corruptes. El tema és dramàtic: vuit empreses concessionàries que gestionen nou autopistes han declarat suspensió de pagaments. Aquella bicoca del "model alemany" es convertí en una caricatura perversa en ser adaptada al nostre entorn polític i social. El luxós dinar en un restaurant de tres estrelles Michelin entre polítics i grups empresarials, pactat en la llotja del Santiago Bernabeu, el pagà el renta-plats.
Des del punt de vista valencià, el procés és més dolorós encara, perquè mentre s'han deixat de construir infraestructures necessàries, s'han fet unes altres arreu de l'Estat (i també al País Valencià) sense cap tipus de justificació. A casa nostra també n'hem fetes, de grosses. Però tot just per això, paguem per partida doble les conseqüències, per acció i per omissió.
El nostre món feliç de grans esdeveniments i de dopatge del PIB a través de l'obra pública i privada, que servia, això no podem oblidar-ho ni obviar-ho, perquè milers i milers de famílies visqueren el miratge de l'ascens social condicionat, necessàriament temporal, se'ns regira i ens mira amb un posat burleta. Els efectes de la magna i devastadora estafa seran interminables. I els continuaran pagant els nostres fills i, qui sap, si els nostres nets.
L'estafa incalculable de les infraestructures
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.
Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre, del Joanot Martorell, del Pin i Soler i tres vegades del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. És autor entre altres novel·les de Vides desafinades, El meu nom no és Irina, Les quatre vides de l'oncle Antoine o Ja estem morts, amor, finalista dels premis Finestres i Llibreter a obra publicada. La seua darrera novel·la és Això no és un western, finalista del premi del festival València Negra.