Quan contemplem els frescos pintats al Saló de Cròniques de l’Ajuntament, l’any 1929, ens adonem que Josep Maria Sert va imaginar la gesta mediterrània dels catalans amb escales; són una estructura edificant del desig de conquesta. L’aventura dels almogàvers representa no només un episodi concret de la història sinó, per extensió, tota l’aventura del domini del mar, de la revolució comercial de Barcelona, València i Ciutat de Mallorca i, és clar, de l’empresa militar que va dur a En Jaume II a incorporar amb ple dret l’àliga bicèfala de l’imperi al costat de les quatre barres. Coreogràfica i desbordada, amb una clara influència de la naixent cinematografia que era la gran novetat del moment, aspra i alhora sumptuosa en la seva composició —feta amb colors bistres a l’oli i carmí pàl·lid sobre un fons de metalls daurats i platejats—, la imatge que imagina el pintor Sert participa d’aquell entusiasme col·lectiu que es va apoderar de la ciutat medieval i que Barcelona va voler evocar durant l’exposició de 1888 però encara més durant l’exposició de l’any 1929, quan neix la idea d’un barri gòtic. Participa de l’optimisme medieval que, com un esclat, va desfermar a molts, va enriquir alguns, va embellir com mai Barcelona amb gran profusió d’obres d’art i d’enginyeria, omplint-la d’elegants bastiments d’arquitectura gòtica a la catalana, ara coronats amb torres i talaies, adés amb pinacles flamejants. Per descomptat, va enlluernar tothom, amb un hedonisme inesperat, inusual per als hàbits i costums de la tradicional contenció barcelonina; les monedes corrien com una torrentada, de manera fins i tot escandalosa per al pudor dels partidaris de la pobresa i de la vida viscuda com a penitència, com a preu que es paga per anticipat per, després, merèixer una altra vida millor. El gran suborn, de què parlava Borges.
La ciutat era una festa que acollia com mai els nouvinguts. “De Barcelona no me’n cal escriure —diu Ramon Muntaner (cap. 23)— que pensar podets com hi foren rebuts, que molt fort seria de recomptar; mas així com Barcelona és la pus noble ciutat e la mellor que el senyor rei d’Aragó haja, així passà la festa e els jocs de totes altres ciutats”. El savi cronista, que ha estat mestre racional —comptable— de la Magna Societas Catalanorum o Gran Companyia Catalana d’Orient sap de què parla, de com primer s’ha de despertar el ferro per després despertar l’or. Sert dibuixa figures humanes arrossegades per pulsions primitives, cruels i violentes en la seva barbàrie, immediatament anteriors a l’home contemporani suposadament diferent perquè és suposadament civilitzat. Val a dir que les pintures estan emmarcades en un espai —el terra i el sostre— completament negre, expressament dissenyat, amb les portes i els balcons tancats, impenetrable a la llum natural, tal com volia l’artista, il·luminat únicament amb llum elèctrica, que s’acaba de democratitzar completament a l’època. Com a Otel·lo d’Orson Welles (1952) el joc de desnivells que fa veure l’escala protagonitza la composició panoràmica més espectacular del Saló de Cròniques, L’embarcament triomfal. Els almogàvers, homes de frontera que viuen de la guerra i per a la guerra, baixen de les muralles per iniciar l’aventura que els faria eterns. Les embarcacions son portades a pes i els rems, alçats, es retallen d’acord amb els graons que davallen. La força i la determinació dels almogàvers ho és tot. En una banda, es lluita amb els genovesos que intenten impedir l’embarcament i, a la comitiva, s’endevina un estendard recollit, el dels pals d’Aragó. A l’altra banda de la sala es pot veure la pintura L’assassinat de Roger de Flor que imagina la traïció de l’emperador de Bizanci contra el cabdill. De manera simbòlica, el parany del gran convit en què és assassinat es dibuixa dramàticament sobre un graó que fa de taula. Mort per l’esquena, Roger de Flor cau desplomat enfront de la taula imperial. Bernat Desclot i Ramon Muntaner també són representats en un dels murs com a testimonis de la gesta dels almogàvers que no és sinó la gesta de tot poder, fascinant i efímer per naturalesa. Com en una escala, s’eleva amb força fins al capdamunt per davallar després i quedar en no res, convertit en pols que el vent escampa. Aquesta és la caducitat de totes les coses, zones d’ombra i de llum, colors canviants i el temps que s’esmuny, esborrant-ho tot com en un somni.
