Hi ha fets que gelen enmig l’entranya calenta de l’estiu. I gelen pel fet en sí i pel silenci antàrtic que hi provoquen en la política i en bona part de la societat. El 22 d’agost, 116 immigrants van creuar la tanca de Ceuta i no havien passat ni 24 hores quan foren deportats. Una acció que contradiu la legislació internacional més desganada sobre drets humans i la més mínima sensibilitat d’un govern que s’autoproclama d’esquerres. En aquell lapse escàs, de burocràtica inhumanitat, no hi hagué temps per atendre legalment els immigrants ni cercar intèrprets ni tramitar peticions d’asil ni verificar possibles víctimes de tracta d’éssers humans o de persecució per l’orientació sexual ni practicar l’assistència requerida a menors d’edat en cas de dubte.
“Els vull fora ara!”, va exclamar el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, segons publicaren alguns mitjans. Una acció que demostra que la depravació no té línies roges, potser blaus, en la política estatal d’estrangeria. Serà el torn dels tribunals internacionals condemnar ja no les il·legals devolucions en calent d’immigrants d’Espanya al Marroc, sinó les devolucions en fred glacial, cru i amb una insensibilitat inhabilitant per a qualsevol càrrec públic d’altura. El molt innovador Marlaska deuria dimitir o ser cessat. Però a qui se li ocorre tal dimensió mentre Pedro Sánchez passeja per Amèrica Llatina el seu vestuari de demòcrata dient que Veneçuela no és una democràcia perquè hi ha presos polítics?
Certament, la doctrina Marlaska sols té un penós precedent, a juliol de 1996, quan un altre ministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, del Partit Popular, ordenà que 103 immigrants a Melilla foren tornats a diversos països d’Àfrica en cinc avions militars. En aquella ocasió els van drogar, emmanillar amb brides de plàstic i embenar els ulls. L’escàndol també feu pujar un altre eructe superb a la gola de José María Aznar: “Teníem un problema i l’hem solucionat”. A Marlaska li ha bastat amb enviar els immigrants al Marroc fruit d’un acord de 1992 en desús i pràcticament inèdit. Un país, el Marroc, on els drets humans amb els subsaharians encara tenen menys valor, ja que són expulsats al sud del país o abandonats al desert d’Algèria. Això en el cas de què arriben vius després les tortures o les ràtzies als campaments de Ben Younes o del Gurugú, a tocar les tanques de Ceuta i Melilla respectivament. Segons l’entitat Caminando Fronteras, sols entre setembre de 2015 i desembre de 2016, hi hagué 2.213 víctimes de desplaçaments forçats, 569 devolucions en calent, 739 ferits i 6 morts. Els dos últims, un d’ells menor d’edat, el passat 7 d’agost, quan la força auxiliar marroquina va “netejar” els voltants de la tanca de Ceuta després que Espanya fera d’intermediària perquè Europa abonés al Marroc 35 milions per al control fronterer.
Sorprèn la manca de resposta a la nova política socialista (¿?) en immigració, netament centrifugada per l’acceptació social al racisme explícit de PP i Ciutadans. Les úniques crítiques partidàries han estat des de Podem i Esquerra Republicana, amb una veu tan llangorosa que evidencia l’alarmant feblesa parlamentària. Com és possible que els 629 immigrants de l’Aquarius, amb un heroic Sánchez acabat d’arribar a Moncloa, disposaren de 45 dies per tramitar l’asil i els 116 de Ceuta siguen expulsats en menys de 24 hores? “El comportament violent en creuar la tanca”, va justificar Marlaska. Un bot que deixà 7 guàrdies civil ferits lleus per ús de calç viva. Un fet censurable, però immensament menor a la violència i les lesions que patixen els immigrants quan s’enfronten a la frontera, que no és una línia innocent i intangible sinó un tanca de tres metres amb concertines i un fossar en la part marroquina. I en l’espanyola: dos tanques de sis metres i una de tres al mig. I cables d’acer, malles antiescalada, focus, llums, sirenes... I més concertines: fulles que poden tallar diversos centímetres de carn i que, per sanguinàries, es va comprometre Marlaska eliminar només arribar al càrrec.
De quina violència parlem, per tant? La dels 14 morts a la platja del Tarajal de Ceuta quan la Guàrdia Civil va utilitzar material antiavalots per reprimir 200 immigrant que s’hi acostaven nadant? O la de les 7 dones ofegades en aigües de Melilla, el 3 de setembre de 2017, en un acció imprudent i sense aclarir entre la Guàrdia Civil i la policia costera marroquina? Per cert, la vicepresidenta Carmen Calvo, en defensa de Marlaska, va certificar: “Legalment és molt diferent quan es rescata algú en una acció humanitària en la mar de la situació d’algú que assalta una frontera”. De moment ja portem 313 morts durant el 2018 a la mar d’Alborán i l’estret. Gràcies ministra per un criteri tan fi respecte a la territorialitat de la vida.
