El país català, els països catalans, va començar a néixer quan van néixer els primers de nosaltres. Ciutat de València i Ciutat de Mallorca van iniciar-se, de fet, quan va néixer Barcelona, quan els francs remots van establir el seu domini, la seva legitimitat que no té res a veure amb la perduda monarquia visigòtica que reclamen aquells cristians atrapats en un racó d’Astúries sense poder-ne sortir. Barcelona va néixer exactament —d’això sí que en podem estar segurs— el 4 d’abril del 801, el dia en què vam ser Europa per primer cop. Lluís, Ludovic, un nom que vol dir ‘victoriós, gloriós en la batalla’ (Hluot-wig o Hlodowig en el llatí saturat de llengua germànica que parla), és a les portes de la ciutat àrab. Lluís és el fill de Carlemany i, en nom del seu pare, amb un gros exèrcit d’aquitans, vascons, gots, borgonyons, provençals i bretons acampa prop de les velles muralles romanes de Barcelona, formidables, famoses. El moment el reporta un text molt antic, la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, un text que recorda que la ciutat és damunt d’un turó “ço és en un pujolet que hi havie. E aquí feren bona força, que no temian res los sarrayns que eren enemichs de la fe. E Ledovich, aquí mateix aprés de la força, si féu fer una capella...” Les operacions militars havien començat durant la primera lluna de setembre de l’any anterior, tal com consigna el poeta i cronista d’aquella gran gesta, Ermold el Negre, en el seu poema en honor de Lluís el Pietós, quan el Sol era a Verge i la Lluna a Càncer (Virginis ut primum Titan conscenderit astrum, / et soror in propria sede sequetur iter). El bon auguri astrològic no pot ser millor i és per això que Lluís edificarà una capella tan bon punt conquereixi la ciutat, ell que és el victoriós però sobretot el pietós, el guerrer del Crist. El setge de Barcelona va ser dur, dolorós, com l’esforç d’un sacrifici. Les muralles resisteixen l’empenta dels invasors, que es desviuen per capturar la ciutat. Van al bosc i per tot arreu se sent la feina de la destral. Aterren els pins i estassen els grans àlbers. N’hi ha que fa escales —hic scalas operatur— per arribar al capdamunt de la muralla, d’altres fan estaques, d’altres porten apressadament tota mena d’enginys per a l’atac, d’altres arrosseguen pedres. I, per fi, una pluja de javelines i de fletxes ferrades cau sobre la ciutat. L’ariet fa tremolar els murs gruixuts i la fona llança molts cops sobre els moros.
Set mesos després d’això va caure Barcelona, un Dissabte Sant. El vencedor entrarà a la ciutat l’endemà, el dia en què el cristianisme celebra la resurrecció de Jesús amb el nom de Diumenge de Glòria. Després de la passió i de la mort, també Barcelona per fi pot reviure, té una nova vida. Aquest simbolisme buscat el trobem també a la Cançó de Roland, el poema predilecte de la monarquia franca —el poema que té Carlemany com a protagonista—, en què es compara, com en el cas de Barcelona, el sacrifici de la gesta amb la passió, mort i resurrecció de Crist. Roland, com a soldat de Déu, imita en la batalla de Roncesvalls el seu sacrifici fins a la mort. I vet aquí que Lluís el Pietós construeix la primera capella a la Barcelona tot just conquerida. Va ser dedicada a l’advocació de sant Sadurní de Tolosa, un sant de gran predicament entre els francs, patró de la ciutat d’on havien sortit els conqueridors de Barcelona i a la qual estarà fortament vinculada al llarg de la història. Barcelona va ser pensada, reconstruïda com una nova Tolosa, una Tolosa més al sud, protegida per sant Sadurní com la ciutat mare. La llegenda del sant assegura que va ser martiritzat i mort a les escales del capitoli de la ciutat, arrossegat per un toro en desbandada que va obrir-li el cap en rebotre’l contra els graons. El cos de l’infortunat sant va ser recollit per dues joves dones, conegudes tradicionalment com les “Santes Puel·les”. A l’església del poblet occità de Daumasan —Daumazan-sur-Arize— es pot veure una representació del segle XII esculpida en pedra. O en moltes de les miniatures medievals que il·lustren la Llegenda àuria de Jaume de la Voràgine. Que Barcelona i el seu comtat procedeixen dels francs, concretament dels francs del migdia explica el lligam, permanent fins a avui, entre la gent d’una banda i de l’altra del Pirineu. Fins i tot al Cantar de mío Cid és així com són anomenats els catalans: francos.
