Blavers, gonelles, tabarnians

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sí, és cert… Al País Valencià tenim blavers, i molts. També hi ha gonelles a les Balears. Però a Catalunya, al Principat, també en teniu, de blavers i de gonelles. Potser no tenen nom i no han trobat una teoria absurda com la suposada diferència lingüística entre català i valencià, mallorquí i català… Però hi són, i apareixeran, sortiran de la cova on s’amaguen, i potser amb més força que al País Valencià, si és que això és possible.

L’existència del blaverisme i la resistència de certs valencians a acceptar la unitat de la llengua —no cal dir ja els mateixos Països Catalans— era un tema recurrent durant les presentacions del llibre Del Sud que vam fer fa una dècada arreu de tot el territori. La reflexió del primer paràgraf surava sempre que l’acte es desenvolupava al Principat i, en ocasions, generava una certa polèmica o quelcom paregut a l’escepticisme, si més no.

La batalla de València era una cosa de les comarques “del sud”, precisament, i no semblava tenir un paral·lelisme clar en altres territoris catalanoparlants més enllà de les cartes signades per un tal Pep Gonella als diaris mallorquins dels anys 70. Uns anys després de Del Sud, vaig entrevistar el sociòleg Vicent Flor per a la publicació de Noves glòries a Espanya, un llibre en què analitzava què és el blaverisme i fins a quin punt havia arrelat a la societat valenciana. Flor definia aquest moviment com “un anticatalanisme que es presenta com a regionalista amb un ús retòric del valencià i de la senyera” però que, en realitat, amaga “un moviment reaccionari i espanyolista”.

En l’esmentada entrevista, Flor apuntava una idea interessant: “Considerar que l’anticatalanisme ha desaparegut al País Valencià és il·lús perquè, entre altres coses, no ha desaparegut a Espanya ni tan sols a Catalunya mateix”. Touché.

L’anticatalanisme català ha pres cos finalment amb el desenvolupament del procés independentista. Ha fet bandera de l’invent de Tabarnia i ha anat més lluny que els desficacis sociolingüístics dels correligionaris valencians i balears: a falta d’una llengua a inventar, s’inventen un país —perdó, una “comunitat autònoma espanyola”— i, de pas, arriben a negar la catalanitat de Tarragona i Barcelona. De bojos.

Els tabarnians no són més que l’espanyolisme ultradretà, reaccionari, nostàlgic i destructor de sempre. L’espanyolisme del “divide y vencerás” que s’amaga sota la clàusula anti-Països Catalans de la constitució espanyola i que, a peu de carrer, no dubta a emprar la violència en nom de la sagrada, inviolable, inqüestionable i divina “unitat d’Espanya”. No veuen persones, ja sabeu; només veuen espanyols.

Les agressions que han patit nombrosos independentistes a Catalunya a mans dels unionistes, la retirada de símbols amb formes violentes —des de ràtzies nocturnes amb la cara tapada, ganivets i estètica de Ku Klux Klan fins a desequilibrats travessant una plaça per a vianants amb un cotxe a tota castanya— no sobten al País Valencià. No poden fer-ho perquè ací vam viure la batalla de València —Francesc Viadel escrivia fa poc un article comparant la figura d’Inés Arrimadas amb Paquita “la Rebentaplenaris”— i sabem de pallisses després d’una manifestació, d’atacs a llibreries i centres socials, de pintades amenaçants, de bombes contra intel·lectuals com Joan Fuster, d’impunitat feixista el Nou d’Octubre i de companys assassinats com Guillem Agulló.

L’origen de tot plegat sempre prové d’un espanyolisme amable i moderat. La UCD va ser el vehicle per donar legitimitat al blaverisme valencià, com un militant de la UCD s’amagava darrere del Pep Gonella balear. La UCD, el partit admirat per Albert Rivera i del qual Ciutadans diu ser-ne l’hereu, la qual cosa tanca un cercle.

Un espanyolisme que, ni amable ni moderat, acaba fent pinça amb l’extrema dreta, l’excrement del franquisme sociològic gofrat a la societat espanyola, amb el suport de la balança trucada de la justícia i els cossos policials. Tot adobat, és clar, amb uns mitjans de comunicació que no dubten a manipular i mentir per plantejar la víctima com el botxí.

L’escola periodística encetada per María Consuelo Reyna a Las Provincias sembla ara llei a la immensa majoria dels mitjans oficials. Digitals, premsa, ràdio i televisió que, amb les ulleres patriòtiques ben posades, inventen la presumpta violència de l’independentisme i menystenen o amaguen les agressions de l’espanyolisme. Cap sorpresa, per tant, per als valencians.

Blavers, gonelles, tabarnians... Del mateix motlle, tallats pel mateix patró. Moviments sorgits amb la connivència, el suport i l’aplaudiment de l’Espanya a qui els cecs, els babaus i els malintencionats segueixen ofrenant noves glòries des de València, Palma o Barcelona.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio