Sobretot de cara a l’exterior, els autoanomenats “constitucionalistes espanyols” han creat un relat (abans n’hauríem dit un cuento) sobre què ha passat en els darrers anys pel que fa referència al debat territorial. Segons aquest relat, el pacte constitucional de la transició havia construït un sistema idíl·lic, una mena de paradís a la Terra, estable, plural i just, que es deia Estat de les autonomies. Quan va arribar la crisi econòmica, els arcaics i més aviat carlins nacionalistes perifèrics, i especialment els catalans, van veure l’oportunitat per dinamitar aquesta legalitat constitucional perfecta. La coincidència amb la crisi seria una prova que aquest intent —que havia de servir a més per amagar la corrupció pròpia— formava part de les noves onades populistes que tindrien en el Brèxit la seva màxima expressió.
El relat que s’envia a Europa, en aquest sentit, és molt afinat en la intenció, però no sé si en el seu resultat: els malestars que els arriben des de les nacionalitats històriques contra el model constitucional de l’Estat de les autonomies és una expressió d’insolidaritat, antieuropeisme i populisme, mentre que l’Estat representa la voluntat de mantenir un statu quo legal, plural, obert i profitós. No és un mal relat. Només té el problema que és fals. Primer, no és gens obvi que l’Estat de les autonomies constitucional fos el paradís a la Terra. Segon, si l’Estat de les autonomies dibuixat a la Constitució era l’statu quo a mantenir, els primers intents de dinamitar-lo van néixer precisament de l’Estat central i de les forces dites constitucionalistes, que creuen que el model havia anat massa lluny i que s’havia de revisar, d’una manera involutiva. Aquest “anar massa lluny” és el principal retret que li fan a Suárez i és al germen del cop del 23-F. I a partir del 23-F, hi ha una voluntat creixent de marcar els límits de les autonomies i de recentralitzar tot allò que es pugui. Aquest intent s’accelera a la segona legislatura de José María Aznar. I quan esclata la crisi, les autonomies, totes les autonomies, entren en crisi també, i esdevenen la fórmula insostenible de centrifugació del dèficit de l’Estat i de centrifugació també de les retallades socials.
Si a hores d’ara crec que s’ha de rebatre el relat constitucionalista sobre un bon model d’Estat de les autonomies, dinamitat pels nacionalistes, no és per veure com s’escriu la història, sinó per intentar entendre el present i dissenyar el futur. El debat actual no és entre els qui volen mantenir l’statu quo i els independentistes que se’l volen carregar. El debat és entre els qui volen recentralitzar i uniformitzar l’Estat i els que volen aprofundir en la capacitat de decisió de les diferents comunitats. Entre ells, els qui volen la independència o l’autodeterminació. Però no només. Vull dir que l’Estat de les autonomies no tornarà, tal com havia estat. O anem endarrere o anem endavant. Però avui no hi ha ningú present en el debat que sigui partidari de mantenir aquell statu quo que ens pinten com a paradisíac. Entre altres coses, perquè tothom sap que no ho era.
Per la dreta espanyola, en les seves diverses formacions, l’Estat de les autonomies és un perill identitari potencial (si es permet que les llengües i les consciències col·lectives de les comunitats arrelin, la seva concepció d’Espanya se’n va en orris) i és una realitat econòmica insostenible. D’autonomies que s’aguantin econòmicament, n’hi ha ben poques. La major part són màquines de generar dèficit. Entre altres coses perquè la creació de l’Estat autonòmic no es va fer a còpia d’aprimar l’Estat central, sinó de duplicar-lo: hi ha enormes ministeris a Madrid que figura que gestionen competències traspassades a pràcticament totes les autonomies. I continuen sent monstruosament grans. Les del País Valencià i les Balears, que serien autonomies sostenibles econòmicament, lògiques socialment i respondrien a més a singularitats culturals rellevants, estan en perill, passi el que passi a Catalunya. Res no serà igual. El que hi havia abans no tornarà. Fins i tot el PSOE, tan constitucionalista, sembla haver entès que no hi ha solució en el retorn a l’statu quo trencat. Que cal alguna mena de salt endavant. Figura que el vol ben modest, però que el vol.
Comença un any decisiu. Catalunya serà el gran escenari, però el que es juga no té a veure només amb Catalunya. Es juga cap on es decanta un model autonòmic que o evolucionarà o involucionarà (potser fins a la desaparició). I es juga quines impureses democràtiques està disposat a assumir la dreta espanyola, política, judicial i mediàtica, per tal d’imposar el seu projecte territorial. Que no és mantenir el que hi havia. Que és recular. I no tan sols a Catalunya.
