Tot aprofitant la Festa Major del Poal (Pla d’Urgell), el president de la Generalitat, Quim Torra, va visitar aquest petit poble a tocar de Mollerussa el 24 d’agost per homenatjar Antoni Desvalls. El marquès del Poal va dirigir les tropes catalanes que van vèncer les tropes castellanes a la batalla de Talamanca el 13 d’agost de 1713. Aquesta batalla és considerada la darrera victòria de l’exèrcit català abans de la desfeta final del 1714.
Cal assenyalar que Quim Torra va fer una visita al Poal l’octubre del 2014, amb motiu dels actes del Tricentenari. Ell formava part d’un grup de 30 persones que van visitar la casa del marquès del Poal, cal Castell, situada tot just davant de l’església del poble, al carrer Major. L’alcalde, Rafel Panadés, i la regidora de Cultura es van disfressar d’època per tal de contextualitzar millor les explicacions històriques, cosa que va fer molt amena la xerrada.
Aquell dia van venir també al Poal Pilar Rahola i l’enyorada Patrícia Gabancho, a més d’altres periodistes com ara Francesc Canosa, el qual, per cert, ens va fer una excel·lent i apassionada visita al museu de la Casa del Canal d’Urgell de Mollerussa.
Als catalans avui ens fa falta explicar-nos històries d’èxit de la nostra història que tinguin un final feliç, per compensar la repressió, la falta de llibertat, l’espoli fiscal i Sixena, entre altres derrotes actuals. I, sens dubte, la gran epopeia catalana del segle XIX va ser la construcció heroica del canal d’Urgell: convertir 70.000 hectàrees de secà i aiguamolls pràcticament deshabitades (“lo clot de l’infern”, en deien) en el regadiu més gran del sud d’Europa és el que ha permès a Catalunya assumir les diferents onades migratòries que han propiciat l’espectacular creixement demogràfic català del segle XX: de 2 milions d’habitants el 1900 als quasi 7,5 milions actuals.
La meva mare va néixer al Poal i en aquest municipi del Pla d’Urgell hi tinc una bona part dels meus records d’infantesa i joventut. Així, per exemple, recordo que l’agost del 1983, en plena adolescència, vaig participar en una enganxada de cartells de la Crida a la Solidaritat en defensa de l’autodeterminació de Catalunya. Vam enganxar-los a la paret de cal Castell, sense saber que aquella casa antiga era la casa pairal de “lo marquès del Poal”, tal com ell signava. Fins a quin punt ens han amagat la nostra història! Gràcies al paper de divulgadors com Quim Torra hem redescobert el nostre passat.
L’alcalde del Poal, Rafel Panadés, ha estat molts anys lluitant contra una planta de biomassa que una multinacional volia construir tant sí com no a tocar del poble. Ell és un bon exemple de la lliure, total i gratuïta dedicació que tants alcaldes d’aquest país fan desinteressadament pels seus pobles, per la qual paguen en molts casos el preu d’un gran desgast personal.
En aquest sentit, vaig estar molt content que el president Quim Torra visités el Poal amb l’alcalde. Després de molts anys de resistència, el desembre passat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar el pla de construcció de la planta de biomassa que una gran empresa projectava al Palau d’Anglesola, perquè no tenia un estudi d’impacte ambiental. La Generalitat hi havia donat el vistiplau el 2014, tot i que els veïns i l’Ajuntament del Poal l’havien rebutjat des de l’inici.
El regadiu que amara tot el Pla d’Urgell fa que els meus records d’infantesa i joventut tinguin tots els colors d’un preciós paisatge atlàntic (blat de moro, alfals, arbres fruiters...), regat generosament per l’aigua que baixa del Pirineu. Per tot això les dues visites de Quim Torra al poble de la meva mare, una com a historiador i l’altra com a president de la Generalitat, són per a mi molt importants: com deia Màrius Torres, “la nostra infantesa és el nostre paradís perdut”. En el meu cas personal, tots els colors del verd de l’Urgell s’han enriquit amb una història feliçment recuperada de l’oblit que ens van voler imposar. Recuperació que és el preludi de la llibertat que volem tornar a guanyar.
