Espanya contra Gutenberg

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A principis d’aquest agost, en una petitíssima llibreria de l’aeroport berlinès de Schönefeld, vaig comprar-hi un magnífic llibre titulat “Germany. Memories of a Nation”. La visita a la capital alemanya, amb la petja de totes les desgràcies del segle XX europeu, havia alimentat la meva curiositat, tal com solen fer tots els viatges interessants. L’autor del llibre és l’historiador de l’art britànic Neil MacGregor, que va ser director de la National Gallery i del British Museum, i  surt d’una exposició en aquest darrer museu i d’una sèrie de documentals a la ràdio de la BBC. A través de diversos objectes, edificis i obres d’art, MacGregor va estirant anècdotes de les quals en desplega la història d’Alemanya d’una forma atractiva i, alhora, rigorosa.

Pensar en la història d’Alemanya és, inevitablement, portar al màxim exponent tots els defectes de l’Estat nació. L’imperialisme, el nacionalisme extrem, el racisme... fins arrossegar a Europa i el món a les portes de la destrucció total. Més enllà de la guerra, sempre brutal i lamentable, hi ha la desfeta moral d’haver dut éssers humans a l’escorxador com si fossin bestiar. Malauradament, la història recent d’Alemanya predisposa a un determinat biaix, el del poder estatal il·limitat, la maquinària ben engreixada que disposa sobre qualsevol cosa que passi dins de les seves fronteres, fins al punt de prendre les vides humanes en funció de les dèries i fanatismes dels governants de torn. 

El llibre de MacGregor ens explica, però, que aquesta és una Alemanya molt recent. De fet, comença dient-nos que durant molt temps no ha estat gaire clar on era Alemanya: un territori de fronteres inestables i mòbils, sense una autoritat unificada, més enllà d’un emperador escollit entre ciutats lliures, principats i dominis eclesiàstics. El Sacre Imperi Romanogermànic va ser, durant gairebé nou-cents anys, l’estructuració política del món germànic, per dir-ho d’alguna manera inexacta: una fórmula molt allunyada del que serien després el Segon i el Tercer Reich, als quals es deu la visió autoritària i militaritzada de la història d’Alemanya.

No pas sense tensions internes ni conflictes, l’existència de múltiples jurisdiccions dins del mateix imperi, va resultar ser una font de llibertat. Luter i Gutenberg només es poden entendre des d’aquest punt de partida. La reforma protestant i la convivència religiosa sota una mateixa estructura imperial difícilment haurien estat possibles sense un poder polític altament descentralitzat, com tampoc ho hauria estat la circulació massiva de textos impresos si els impressors no s’haguessin pogut amagar rere una frontera per escapar-se de la possible repressió a l’altra banda de la ratlla. Diu així, MacGregor: “La fragmentació política del Sacre Imperi Romanogermànic va garantir un nivell remarcable de llibertat. Així que quan [...] Luter va imprimir el seu atac contra la venda d’indulgències, va trobar a Alemanya no només impressors per publicar-ho, sinó –a diferència dels estats centralitzats com França o Anglaterra- impressors que no podien ser aturats”.

 No només va ser font de llibertat, sinó també de prosperitat. La llibertat de moviments de les ciutats els va permetre competir i col·laborar, tal com va passar amb la Lliga Hanseàtica a la zona del Bàltic. La fragmentació política va ser, també, una font de riquesa i innovació, en la línia del que apunta Niall Ferguson a “The West and the Rest”, on hi explica que Occident va acabar imposant-se arreu del món gràcies a, entre altres coses, la competència entre les diverses estructures polítiques que el formaven, en contraposició a la Xina, que era un imperi gros, feixuc i anquilosat. 

A dia d’avui, quan veiem Espanya exigint la tramitació automàtica de les euroordres, la ridiculització burleta dels “tribunals regionals” o sentim Sánchez afirmant que la defensa de Llarena és “una qüestió d’Estat”, hem de recordar-nos de l’impressor atrafegat fent còpies d’un llibre que era prohibit per subversiu a la ciutat del costat. No podem oblidar a quins nivells de destrucció, fanatisme i misèria ens ha dut, quan s’ha portat a l’extrem, l’alternativa a aquest model.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).