Es veu que mentre Voltaire s’estava a la cort de Frederic el Gran, rei de Prússia, algú li va suggerir que reunís per ordre alfabètic algunes de les seves notes sobre els temes més variats i candents. Així va néixer el seu Diccionari filosòfic, que no és un text de filosofia, sinó podríem dir-ne una de les primeres mostres del periodisme cultural. L’estil hi és molt àgil i convincent perquè Voltaire sabia de l’enorme poder de l’opinió pública convenientment orientada, perquè només cal aconseguir fer interessant una qüestió perquè esdevingui imprescindible després d’insistir-hi sense exagerar, perquè arreu es poden trobar “amants del saber” disposats a tot per omplir-se’n l’ànima. Així que l’escriptor francès va seleccionar cent divuit paraules, cent divuit conceptes, que van enlluernar el món, els de la primera edició de l’any 1764, el portatif, que després els editors anirien inflant gràcies a altres obres de Voltaire com les Qüestions sobre l’Enciclopèdia, alguns opuscles de les Cartes filosòfiquesi dels articles preparats per a l’Enciclopèdia i per al Diccionari de l’Acadèmiafins a arribar als tres-cents cinquanta-quatre conceptes, els més pràctics, els que van fer de qualsevol lector un ésser polític abans que un mestretites filosòfic. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que el Diccionari de Voltaire no tingui cap entada per al concepte de “metafísica” o de “realitat”. I, en canvi tingui espai per a paraules insospitades com “testicles”, “xinès”, “Dante”, “tabac”, “diners”, “vampirs” i “adulteri”, per exemple, combinant els conceptes més elevats amb els més populars i entranyables. D’aquí precisament neix tot l’èxit popular i la proximitat literària d’un escriptor tan complex i divertit com François-Marie Arouet, monsieur de Voltaire. El seu llibre és un arsenal d’idees fabuloses contra els seus enemics, que l’escriptor aconsegueix transformar en adversaris de tot el món. Les raons són sempre les mateixes, inapel·lables. Qualsevol dogma que limiti la raó és combatut amb duresa i, particularment, la religió. El messianisme jueu i el dogma catòlic primer són dinamitats amb arguments inapel·lables, i després, brutalment ridiculitzats amb les bromes més cruels i iròniques.
A Voltaire li agradava el llenguatge sentenciós de la Bíblia i li encantava mostrar-se com el sant patró de la llibertat, tant, que no li hauria importat gaire una petita mentida, alguna imprecisió, per defensar els seus pensaments. De manera que ell aconsegueix que tota revolució, passada o futura, sembli nascuda dels seus afanys, que la seva figura s’hagi establert com un punt intemporal en la història dels disconformes, dels avançats. Tot a favor de la veritat, la llibertat i la justícia; quin programa més ambiciós! Fent equilibris en la corda fluixa del pensament, contradient-se amb pocs escrúpols i força idealisme, Voltaire construeix els seus llibres com a presències o fantasmes que no es poden eludir un cop s’han manifestat. Són uns llibres que van fer la Revolució Francesa, encara que ell no l’hagués volguda com després es va produir històricament. Són uns llibres que van derrotar la tirania de la ignorància, el pes de la inèrcia dels segles, i després el govern absolut i somnàmbul de Lluís XVI. Són el contrapoder al poder. Per això el Diccionari és una obra portàtil —de butxaca en diríem avui—, perquè defensa la dissidència com l’actitud vital més noble de l’ésser humà atrapat per servituds, exigències i tota mena de manipulacions. Perquè cal proporcionar un ajut pràctic al lector. En una carta del 1766 adreçada a Jean Le Rond d’Alembert, escriu: “Vint volums no faran mai una revolució; són els llibrets de butxaca que costen 30 sous els que són temibles. Si l’Evangeli hagués costat 1.200 sestercis, el cristianisme no hauria triomfat.” Des d’aquesta perspectiva hem d’entendre les primeres cent divuit paraules, les cent divuit que van persuadir tothom que la societat, la política, la vida humana, en general, havia de canviar radicalment. Només la societat laica i amant del saber que imagina Voltaire és l’única alternativa real, útil, contrastada, eficaç a les teocràcies tradicionals que encara governen més de mig planeta i que tenen assegurada la misèria espiritual, humana i econòmica dels seus súbdits. A diferència del que passa amb la de Karl Marx, la revolució de Voltaire no ha decebut passats els anys.
