La confiscació d’un gran carregament de cocaïna a bord d’un iot de luxe entre Mallorca i Eivissa no és notícia destacada només pel volum, la qualitat i el preu del material (300 quilos de cocaïna de Colòmbia de gran puresa, que en el mercat podien arribar a produir un divuit milions d’euros), sinó també pel fet mateix que els traficants fossin interceptats per la policia (en aquest cas, el Servei de Vigilància Duanera en coordinació amb l’Europol, contra una banda de traficants holandesos). Perquè el més habitual és que el tràfic internacional de droga campi per les Balears i les Pitiüses a lloure i amb completa impunitat. I en connivència amb qui s’hi avingui, siguin empresaris, polítics o policies locals. No és cap secret, ho sap tothom i és profecia.
Quan es parla dels factors que han dut Mallorca i Eivissa a un camí sense retorn de degradació a tots els nivells, se solen esmentar l’especulació i les males pràctiques de la indústria turística, però amb molta menys freqüència les drogues, que juguen un paper igualment decisiu tant en l’enriquiment obscè d’uns pocs com en l’esfondrament del conjunt de la societat. Mallorca i Eivissa són punts calents en la ruta de la droga que parteix des de Sud-amèrica per arribar a Espanya (principalment a Catalunya) i, des d’allà, escampar-se per tot Europa. Llocs de pas, si es vol dir així, però que tenen una importància estratègica. El material salpa des de les Amèriques (“esas Yndias equivocadas y malditas”, com al títol d’un llibre de Rafael Sánchez Ferlosio sobre la dominació espanyola d’Amèrica, imprescindible) i travessa l’Atlàntic a bord de grans vaixells de càrrega. Després, encara dins el mar, és recollit i repartit entre embarcacions més petites amb amarrament a ports mediterranis com les mateixes Eivissa i Mallorca, des d’on viatja cap a la península (a la Costa Brava, per exemple). Des d’allà, les xarxes de traficants s’encarreguen de distribuir-la per tot Europa. Un negoci més que pròsper, i que deixa rastre per allà on passa.
En comunitats com la mallorquina i l’eivissenca, en què s’adoren els diners fàcils per damunt de totes les coses, aquest rastre és, òbviament, de diners bruts, i per tant, també, de crim i corrupció. Ja no es tracta únicament del contraban de tabac i d’armes que practicava Joan March en el seu moment, ni del mercat negre d’aliments i productes intervinguts pel racionament que perpetraven els menuts estraperlistes durant la Guerra Civil i la postguerra, sinó d’una evolució encara més competitiva, crua i salvatge d’aquests models. Trobar inversors i cooperadors necessaris, així com subornar autoritats locals, és tradicionalment fàcil a la Mediterrània. D’aquí que les màfies de la droga provinents de tots els indrets i racons d’Europa, i més enllà, trobin acomodament fàcil en aquestes latituds, i particularment en aquestes illes, on l’ostentació de riqueses d’origen incert no tan sols no ha estat mai mal vista, sinó aplaudida i envejada amb entusiasme. La reacció instintiva d’un petit milionari mallorquí davant d’un multimilionari estranger és voler ser com ell. L’ambició gens oculta de molts politicastres balears és aprofitar el pas per la cosa pública per omplir-se les butxaques. En conseqüència, el protocol a seguir davant d’un d’aquests envejables multimilionaris estrangers és fer literalment el que calgui per obtenir les molles que li caiguin de la taula. La resta no és història, sinó el dia a dia d’unes illes inflades de diner brut que es fa circular sota la pantalla (sempre hi ha d’haver un negoci pantalla) d’una indústria turística suposadament d’èxit, però que no fa altra cosa que practicar l’autofàgia de les mateixes illes i els seus recursos.
Per altra banda, les societats mallorquina i eivissenca no tan sols adoren els diners, sinó que detesten l’esforç. Això explica en part que les Balears encapçalin els rànquings europeus de fracàs i abandonament escolar, cosa que va directament lligada amb un mercat laboral de cada any més basat en la precarietat i l’estacionalitat. Un munt d’analfabetisme escolaritzat (per la part de les classes socials més modestes), i de nouriquisme igualment analfabet (per la de les més adinerades), que és pastura més que fàcil per als augments del consum de cocaïna i alcohol que registren els observadors especialitzats com Projecte Home o les mateixes autoritats sanitàries. En resum, una societat flàccida i desvertebrada, sense model productiu més enllà del guany rapinyaire, i sense res més a oferir que ser un intermediari secundari i mediocre del negoci de les drogues, mentre s’abandona a una decadència arrebossada en cocaïna. I això sí, amb iots a Port Adriano, que, a més de les farres, també serveixen per transportar-la.
