València CF, la llengua i les institucions valencianes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La transformació que el futbol d’elit ha patit durant les darreres dècades no podia estar exempta de conseqüències que atempten contra l’essència d’aquest esport. La conversió dels clubs en societats anònimes obliga a la recerca d’inversors privats que veuen el futbol com el simple mercat en què l’han transformat. Però per bé que les estructures del futbol siguen estrictament empresarials, l’esport de masses mai no ha estat, només, un negoci. Els equips mai no han abandonat el seu caràcter simbòlic i representatiu de les respectives ciutats o països. D’exemples pròxims, en tenim un grapat.

Aquesta realitat perpetuada no sempre ha estat entesa pels nous inversors. Senzillament, perquè no els interessa gaire. No és estrany, avui, trobar-ne d’estrangers, dels països més exòtics, comprant clubs de ciutats que fins fa pocs dies no haurien sabut situar al mapa. Una pràctica que no és dolenta per se, però que en el nostre cas ha tingut conseqüències.

El més cridaner ha estat el del València CF. El canvi d’idioma des de la megafonia de Mestalla, després de dècades d’ús del català sense que ningú s’escandalitzara, ha estat una notícia lamentable. Afortunadament, el món digital en què vivim ha permès la difusió de campanyes en contra d’aquest canvi incomprensible i han fet rectificar, mínimament, la decisió. En els darrers partits, des de la megafonia s’ha emprat indistintament el català i el castellà. Un canvi que, evidentment, encara no és  satisfactori.

Per sort, molts aficionats han reaccionat a aquesta incoherència i han pressionat el club perquè rectifique. L’èxit ha estat parcial. Les campanyes s’han visibilitzat, en alguns casos viralitzat, fins al punt que aquest tema està sobre la taula en una ciutat on la llengua pròpia, per sort, cada cop genera menys complexes.

És per aquesta manca de complexes que resulta inexplicable la decisió del club. Els seus propietaris poden no tindre un coneixement absolut de la realitat que els envolta. Al cap i a la fi, són magnats amb propietats arreu del món i, per a ells, València només és un punt més de la seua estructura empresarial multinacional. No seria sobrer, per tant, que els representants del Govern valencià feren alguna cosa per evitar aquesta mena de despropòsits. Són ells els qui han de donar un pas al front.

Les col·laboracions publicoprivades entre governs i clubs futbolístics, per sort, han passat a millor vida. Evidentment, la connivència d’etapes anteriors, amb rescats de clubs en fallida econòmica i denúncies d’Europa incloses, era un motiu de vergonya absoluta. Un més dels que va fer caure el règim del PP. Això no vol dir, però, que els polítics governants, com a representants de la ciutadania, es desmarquen d’aquesta mena de decisions d’una empresa que, tot i ser privada, és evident que representa una gran part dels valencians.

Si els governs abdiquen de la seua capacitat d’influència en qüestions com aquesta, certament, la seua funció queda ben reduïda, per no dir nul·la. I, per tant, esdevenen inservibles en situacions sobre les quals, segur, tenen alguna cosa a dir. Si els governants valencians han participat de la defensa de la llengua en distintes situacions -presents en manifestacions o amb declaracions-, també es fa necessària una reunió amb els responsables d’una empresa que molts valencians se la senten seua. I és que sense aquest sentiment l’empresa, el València CF, de segur, no existiria. I sense la protecció institucional -que no econòmica- dels seus valors més elementals, com ho és la llengua, el club i els seus aficionats queden desemparats. Les institucions, els seus representants, tenen l'obligació moral de dir alguna cosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.