La trampa mortal de Pau Luque (1)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Es veu que en Jordi Amat viu obsedit per l’1 d’octubre. Bé, això és el que ell mateix confessa al pròleg de La secesión en los dominios del lobo (Juny 2018), la darrera proposta bibliogràfica d’en Pau Luque (Barcelona, 1982). Aquest professor de Filosofia del Dret de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, col·laborador habitual de El País, diu haver estudiat el fenomen polític català des de la distància, que, segons manifesta, li permet de veure-ho tot amb molta més fredor, serenor i precisió que la resta de mortals que tenim la desgràcia de viure a casa nostra. 

Des de la distància oceànica o des de la proximitat penedesenca, el cert és que llegir literatura de l’adversari és tan necessari com enriquidor, especialment quan hom és capaç de trobar-hi els forats de la barca. En el cas de Luque, tanmateix, més que traus a la nau caldria parlar de jocs de mans, d’un entramat de pseudosil·logismes que acaben atrapant el mateix autor. 

Miraré d’il·lustrar-ne uns quants exemples. Cito, en primer lloc, un passatge de la pàgina 33. La traducció al català –de res, Pau– i les negretes són meves. “La pretesa virtut del referèndum era justament aquesta: que faria més lliures tots aquells que hi participaven, perquè, en la mesura que es donava l’opció de triar, s’era més lliure. Però l’elecció prèvia a la qual van sotmetre els catalans contraris al referèndum unilateral no va fer més lliure aquests darrers: com els havia de fer més lliures, quan el ventall d’alternatives, acotat per qui els obligaven a triar, només incorporava opcions que jutjaven pèssimes? En quin sentit aquell qui et dóna l’opció de decidir entre la picada d’una serp i la d’una aranya et fa menys esclau de la seva vara? Per il·lustrar amb claredat per què va resultar perversa l’elecció a la qual es va sotmetre els catalans “no-independentistes” evocaré un exemple d’aquest tipus general d’eleccions en un context molt més terrorífic. Pensem en La decisió de Sophie (1982). En el camp de concentració nazi on és reclosa, la Sophie és obligada, per un oficial, a triar quin dels seus dos fills sobreviurà, i si no n’escull cap, ambdós moriran a la cambra de gas. Així que la primera elecció que té davant seu, la que de debò imposa l’oficial, consisteix a decidir si perd només un fill o, alternativament, dos.” 

Em resulta fascinant que tot un professor universitari de Filosofia del dret pugui cometre tants non sequiturs amb tan poc espai. O potser és precisament la seva expertesa filosòfica que l’hi permet. Conscientment –i, per tant, de manera deliberada– o inconscient, Luque ens ofereix un seguit de raonaments fal·laços. D’una banda, en un primer moment sentencia que el referèndum va obligar “els catalans contraris al referèndum” a triar entre opcions totes elles “pèssimes”. Aturem-nos aquí i desgranem. El referèndum oferia dues opcions: sí o no. Sí a una Catalunya independent en forma de República. No a una Catalunya independent en forma de República. Per què, doncs, l’opció del “no” era “pèssima” per als contraris al referèndum? Entendria que les dues opcions poguessin ésser insatisfactòries per als federalistes -teòricament favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació, per bé que mantenint la vinculació orgànica amb Espanya-, però per què les dues opcions eren “pèssimes” per als “contraris al referèndum”? No ho entenc. O sí, el que entenc és que és martingala argumentativa a fi de situar els contraris al referèndum en posició de víctimes indefenses, i poc més. 

Esclarit això, arriba la segona trampa: “els catalans contraris al referèndum” esmentats en un primer instant han estat automàticament substituïts pels “catalans no-independentistes” una mica més enllà, de manera que el lector, si no fa una lectura més que atenta, pot acabar inferint que tots els catalans no independentistes eren “catalans contraris al referèndum”. Típica fal·làcia lògica de primer de primària. 

Però no acaba aquí. Luque, que no en té prou, compara la tortura que van patir “els catalans no-independentistes” el dia 1 d’octubre amb un episodi d’allò més macabre en un camp de concentració nazi, on, al més pur estil salomònic, una mare es veu obligada a triar entre que li matin un sol fill o tots dos. Deixant a banda el mal gust de la comparació, podem afirmar que les situacions són lògicament i filosòfica equivalents? No: mentre que la pobra mare havia de triar en un mal menor i un mal major –que li matessin només un fill o tots dos–, l’1 d’octubre els “no-independentistes” disposaven nítidament de l’opció de votar allò que volien: no a la independència. Si el referèndum de l’1 d’octubre hagués estat haver de triar entre un Estat català federat a Espanya i un Estat català independent, aleshores sí que es podria acceptar com a bona la comparació sàdica de Luque. Però no en va ser el cas! L’1 d’octubre els “no-indepes” van tenir l’opció de votar que “se salvessin els dos nens”, d’acord amb la comparació desassenyada de l’autor, com bé ho demostra el gairebé 8% de vots negatius que es van recollir. 

El llibre conté, almenys, tres trampes més que comentarem a l’article vinent. Però tornem un moment a la confessió d’en Jordi Amat del pròleg. L’escriptor hi diu el següent: “Vam començar a parlar sobre el tema que obsessionarà la generació a la qual formem part. A ell també l’obsessiona la tardor catalana. Com jo, es troba atrapat a la teranyina. No hi ha forma d’esquinçar-la”. Enèsima trampa: projectar a la civitas els temors, les obsessions i els traumes psicològics individuals. Però més enllà d’això, centrem-nos en el contingut. Diu que viuen atrapats. Que se sentin atrapats és del tot comprensible. Jo potser també m’hi sentiria si constatés que el sistema de valors humanista-benpensant que durant anys he secundat per convicció moral o interès personal s’ensorra dia sí dia també al meu voltant. I aquí rau probablement l’essència del conflicte interior que viuen bona part dels anomenats equidistants: l’angoixa que els genera la independència de Catalunya és que és la petrificació simbòlica del col·lapse moral de llur sistema de valors que ja fa temps que va entrar en crisi, un sistema que conté productes d’una solvència tan contrastada com el cosmopolitisme guai, la “construcció d’una democràcia europea entre iguals”, el “OTAN: de entrada NO” però finalment sí, la creença cínica o naïf que les lleis i constitucions són pactes ciutadans que cal respectar pel bé de la convivència, sense voler veure que el mateix poder establert viola cada cop que li convé aquestes mateixes lleis i constitucions sense despentinar-se, etc. 

Tal com acabarem de veure al proper article, potser el més interessant del llibre de Luque és que, sense voler-ho, el mateix professor de Filosofia del Dret, d’una banda, critica el presumpte caràcter postmodern del moviment independentista, per bé que, de l’altra, acaba corroborant indirectament que en política –catalana, europea, mundial...–, i, de fet, en la vida en general, això que anomenem lleis, aquest sistema presumptuós que anomenem democràcia, aquestes suposades disciplines que anomenem dret i ciència (sic) política, aquest bellíssim recosit indesxifrable i incoherent que alguns anomenen legislació internacional, aquesta hipocresia que rep el nom altament pretensiós de valors, etc. tot això no té, a l’hora de la veritat, i valgui la redundància, absolutament cap valor. La conclusió més crua que el lector pot extreure de l’obra de Luque és que l’únic que importa de debò en aquesta vida si parlem de poder -sigui en la forma que sigui- és quants míssils tens. 

Al capdavall, si Max Weinreich tenia raó quan afirmava que la diferència entre una llengua i un dialecte és que una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina al darrere, haurem d’assumir, ens agradi més o menys als pacifistes, que l’única diferència entre una nació amb Estat i una sense és els canons de què disposa la primera. Ara bé, una cosa és que el filòleg de torn accepti que una llengua és un dialecte amb canons, i una altra, que tingui l’honestedat intel·lectual de fer el pas conseqüent i assumir sense manies que, vist així, totes les gramàtiques normatives, regles i estàndards d’una llengua són en realitat una pura il·lusió artificial, una mera convenció del poder establert sense més importància. En resum: una gran obra de teatre que recorda la que volia robar en Michael Caine en el famós film de Lumet. Així com el personatge Sidney Bruhl, aquesta és, en efecte, la pròpia trampa mortal de Pau Luque.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.