Sí, és clar que devia tenir molt de pèl, però només és per això anomenaven El Pilós a Guifré, el fundador de la dinastia comtal i reial? Jo crec que aquest sobrenom tan conegut té més a veure amb la legitimitat d’un poder en entredit que no pas amb la llana que pogués exhibir el primer dels nostres cabdills llegendaris. Al Gènesi (28:11-19), si hi fem una miradeta, hi ha un personatge que s’ha adormit sobre una pedra que li fa de coixí. És Jacob. Està ben cansat perquè fuig del seu germà Esaú, que el vol matar, l’únic personatge cèlebre a qui anomenen precisament El Pilós. Mentre dorm té una visió i estableix un pacte amb Déu. “Jahvè es trobava dret davant seu, i li deia: «Hi havia una escala apuntalada a terra i la punta tocava al cel; àngels de Déu hi pujaven i baixaven. Jahvè es trobava dret davant seu, i li deia: ‘Jo sóc Jahvè, el Déu del teu pare Abraham i d’Isaac. La terra on jeus te la donaré a tu i a la teva posteritat. La teva posteritat serà com la pols de la terra. T’expandiràs cap a occident i cap a orient, cap al nord i cap al migdia. Totsels pobles del món es beneiran per tu i per la teva descendència. Jo soc amb tu, jo et guardaré pertot arreu on vagis i et tornaré en aquest país; no t’abandonaré que no hagi acomplert tot el que t’he dit».” Aquest gran moment de la història de la legitimitat d’un germà que s’enfronta a un altre —la història sagrada és plena d’aquests conflictes fratricides— va ser pintada el 1639 pel xativí Josep de Ribera, dit Lo Spagnoletto. És un quadre que es troba al Museu del Prado intitulat El somni de Jacob i en què es veu el fugitiu amb les sandàlies calçades, els peus bruts, les mans i els braços sense pèls. Dorm, somnia, imagina; potser és ben veritat que Déu ha establert un pacte amb ell mentre descansa. És una escena molt coneguda que trobem pertot. També en un capitell romànic del claustre de la seu de Girona —setè pilar sud oriental— s’hi veu amb claredat la famosa escala i els àngels en la primera escena del primer fris. En la segona i tercera escenes hi ha Jacob construint un altar per adorar Déu amb la mateixa pedra sobre la qual ha somniat el seu pacte indestructible amb Déu que narra el Gènesi (28:20-22): “Si Déu és amb mi i em guarda en aquest viatge que vaig fent, si em procura pa per menjar i roba per vestir, si em fa tornar en pau a casa del meu pare, Jahvè serà el meu Déu, i aquesta pedra que he dreçat com una estela serà casa de Déu, i de tot allò que em donareu us pagaré el delme”. És aleshores i només aleshores quan Jacob perd el seu nom i passa a anomenar-se Israel.
Sobre aquesta professió de fe s’edifiquen amb entusiasme les societats medievals, tan preocupades pel més enllà, i també la del fundador de la casa comtal que duu el sobrenom del Pilós. A la Gesta Comitum Barchinonensium, un contundent exercici propagandístic del segle XII dels senyors de Barcelona, el comte Guifré el Pilós dels orígens és presentat de retorn de l’exili per reclamar la seva primogenitura. Aquest episodi és clau. La seva mare el reconeix sense deixar lloc a cap mena de dubte precisament perquè és pelut, com en la narració novel·lesca, llegendària, del Gènesi, com quan el pare Isaac, que s’ha tornat cec, identifica erròniament el primogènit per una falsa barba feta amb llana. Amb la complicitat de la mare, Rebeca. Guifré el Pilós combina els drets de primogenitura d’Esaú el Pilós i les virtuts pròpies del llis Jacob, l’escollit de l’Altíssim. Si Guifré el Pilós és simultàniament com Jacob i com Esaú, és perquè és el titular de la primogenitura i perquè té també pèl abundós com l’hereu genètic. Així s’entén millor el perquè d’un sobrenom tan particular. Fer-se dir “pilós” és tant com dir ser el primogènit legítim però també vol dir ser Jacob, que ha comprat la primogenitura a canvi de pa i llenties. El Casal de Barcelona procedeix, per tant, d’un segon Esaú-Jacob, com la mateixa Barcelona, origen del poder català medieval, també és, per als homes de religió i per als homes polítics, una segona Jerusalem. En aquesta legitimitat religiosa i política es fonamenta la monarquia catalana, vinculada directament amb Déu. D’aquesta legitimitat fabulosa en neixen les cròniques medievals, l’afany dels homes del temps del rei En Jaume el Conqueridor, quan Barcelona es va engrandir de manera inimaginada. Quan Catalunya va eixamplar el seu territori fins a duplicar-lo amb les conquestes del sud i va iniciar-se la gran expansió comercial i territorial per la Mediterrània fins a esdevenir un dels grans països d’Europa. Fer-se dir el Pilós és un testimoni d’identitat.
