Aquest any, Mallorca encara ha estat la residència estival dels reis d’Espanya, de manera que s’hi han representat les manifestacions de vassallatge pròpies d’aquestes calendes: rebudes i recepcions, sobretot, que fa pocs anys se cerimoniaven amb efervescent, frívola i lúdica normalitat —una mena de tinto de verano—, i que fins i tot tenien una certa capacitat d’avaluació del que encara en solem dir “societat civil”. Per exemple, que fossis convidat o no a aquestes funcions de submissió creava entre determinats sectors —i en no pocs individus— la sensació que valies més o no tant —o que se’t reconeixia o no un determinat estatus. Com sempre, era un ull extern —en aquest cas, la casa reial— el que ens definia. Que això passi el dia del Judici Final amb Déu d’àrbitre és una cosa: Ell és qui per posar-te a la seva dreta o a l’esquerra —ja hi tornem a ser!—, però que un Borbó tingui la potestat d’incloure’t o d’excloure’t de l’elit social del teu país és, home, una mica arbitrari.
Però les coses són com són. De tota manera, també canvien, no en la seva substància, però sí en el seu disseny. Enguany, per exemple, la Corona va veure com persones de cert valor nominal declinaven l’honor de ser rebudes en recepció. En realitat, més que declinar l’honor el rebutjaven de ple. El rei, després del seu discurs de la porra, ha estat reavaluat per la parròquia, ha estat repensat, que en podríem dir, amb resultats no gens afalagadors per a la seva augusta figura. Les coses li han anat bé o malament segons es miri. Bé perquè l’adhesió d’una dreta i d’una extrema dreta (aquesta no gaire addicta de mena) s’ha enrobustit amb vells i nous llaços. El rei capitaneja l’Espanya de sempre, la que es redecora però manté intacta la substància energètica, i ho fa de manera oberta i sorprenentment temerària: aquesta actitud l’ha menat a alinear-se amb el senyor Llarena i en franca col·lisió amb la justícia europea.
La seva manca de comprensió, d’empatia i d’habilitat en els afers d’una part del seu regne —potser la que hauria de cuidar més— no li ha permès veure que l’erosionava seriosament en tant que símbol d’un estat democràtic. Felip VI menja a la mateixa taula que Rajoy —algú bé que se’n deu recordar—, és a dir, pertany a la mateixa secta dels que han impulsat un retrocés sagnant de les llibertats. Com volíeu, doncs, animetes de Déu, que passés per Mallorca sense rebre mostres de rebuig?
El casal Voltor Negre, de Palma, “agrupa joves anticapitalistes, antifeixistes i ecologistes” que es caracteritzen “per les seves activitats de barri i el seu caràcter tranquil i solidari”. (Les cometes al·ludeixen a l’origen de la definició del grup: el diari Última Hora.) Per tant, no s’han escapat de la norma general: si organitzes o fas costat a activitats antisistema sense violència, donat el teu caràcter tranquil i solidari, tens tots els números per ser víctima d’atacs de grups d’extrema dreta: en això, Palma no n’és una excepció. El casal ha estat assaltat i destrossat en alguna ocasió per la gent del nou ordre de sempre. Després de la no assistència del batle de Palma, Antoni Noguera, i del president del Parlament balear, Baltasar Picornell, a la desfilada de la recepció a les forces vives de la regió, la façana del casal va fer de suport a les proclames de l’extrema dreta. Per exemple: “Arrodillaros ante España y besad la bandera española, traidores bastardos”. I una altra mostra de l’estil del mateix grup: “Ayuntamiento Palma cómplices. Antonio Noguera bastardo arrodíllate ante el Rey”.
No hi ha res que us sorprengui en aquest delicat suggeriment adreçat a Noguera? A un servidor, sí: li exigeixen que s’agenolli davant del rei: un requeriment pel qual aquestes persones s’erigeixen en forces al servei del monarca, que s’assumeixen com els defensors de la seva figura i del que representa. És una novetat que ha passat estranyament desapercebuda. També deu ser novetat que ningú de les altes esferes s’hagi distanciat d’aquesta associació, encara que hom la pugui considerar com una simulació òrfena —sense pare ni mare?
Si els misteris de l’amor són de l’ànima, però el cos és el llibre on es llegeixen, com va dir, molt millor que un servidor, Jaime Gil de Biedma, d’alguna manera la qüestió hispano-catalana és sobretot dels catalans, però Mallorca ha estat el llibre en què s’ha pogut llegir en clau estival. Apreneu, estimats feligresos, del llibre de la Mallorca vocacional: és més que una lectura d’estiu.
