Hi ha una pintura que representa una escala. Té quatre llargs graons que permeten l’accés a un ampli espai que recorda, intencionadament, tant l’arquitectura d’unes idealitzades termes romanes com l’estructura del creuer de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Està poblada per un conjunt de cinquanta-vuit personatges disposats en diferents grups. Són tots els grans filòsofs de l’Antiguitat que protagonitzen l’Escola d’Atenes, una impressionant pintura de Rafael realitzada entre 1509 i 1512 que decora un dels murs de l’antiga biblioteca personal del papa Juli II. En aquesta idealització a la manera de temple de tot el saber, hi ha dos personatges centrals que caminen pel bell mig del quadre: Plató, que assenyala amb el dit el món superior de les idees, i Aristòtil, que proclama la superioritat del món físic estenent el palmell de la mà encarant-la a terra. El trànsit principal del pensament occidental circula per aquesta zona, representada com una conversa en moviment entre el poder de les idees i el de les realitats sensibles.
Però hi ha més. Assegut al bell mig del segon graó i, per tant, en la zona més dinàmica i intermèdia, Rafael hi ha situat Diògenes de Sinop, conegut també com a Diògenes el Cínic, la personalitat més inquietant, extravagant i corrosiva del seu temps, home intractable i escèptic pur, enemic del fingiment i de la vanitat com a conductes humanes. Plató el definia com a un “Sòcrates delirant” i va ser deixeble de l’ascètic Antístenes, el qual, al seu torn, ho fou de l’autèntic Sòcrates. Cal recordar aquí que la figura de Diògenes va ser representada, també, l’any 1882 pel pintor prerafaelita John W. Waterhouse dins de la gran gerra on vivia segons la tradició i —alerta— precisament al capdavall d’una escala de deu graons, en clara referència a la polèmica que va sostenir amb Zenó d’Elea sobre el moviment. Per demostrar que Zenó s’errava en negar teòricament el moviment, Diògenes, simplement, es va posar dret i va començar a caminar. Se’l considera, a més a més, el fundador de la idea del cosmopolitisme perquè declarava ser ciutadà del món i no de cap ciutat en particular. Les ciutats antigues de la Mediterrània s’encaren amb el desafiament que suposa l’exercici peripatètic. I més encara quan perviurà en la nova societat que substitueix la romana.
Tot i que, actualment, l’interior de les esglésies s’assembla més aviat a un museu o a un cinema de sessió contínua on no és possible cap més activitat que el seguiment silenciós del ritual del culte, l’ús antic de les basíliques i esglésies s’assemblava més que res a un mercat, on es multipliquen els trànsits, els diàlegs, les controvèrsies i la freqüentació social que privilegia les transaccions comercials. El moviment. Dos espais estan especialment concebuts per al trànsit en l’estructura de les primeres esglésies de la nostra tradició: el deambulatori i el claustre. El deambulatori, també anomenat “girola”, permet recórrer el temple completament i circularment sense pertorbar el culte que es pugui estar celebrant a l’altar major.
El claustre, que té el seu origen en l’impluvium de les cases romanes, distribueix els espais d’una església o monestir, és un jardí interior i un recorregut tancat, com ho és un estadi d’atletisme, però que està pensat per a la conversa, la meditació, la lectura, per a l’estudi en moviment. Cal tenir consciència dels indrets que han estat pensats per ser recorreguts tot enraonant o, simplement, pensant en silenci. Umberto Eco, expert en la simbologia medieval, afirma en la postil·la que justifica com va escriure El nom de la rosa: “Quan dos dels meus personatges enraonaven tot caminant des del refectori fins al claustre, jo escrivia amb el plànol al davant i quan hi arribaven paraven d’enraonar”. És a partir de l’època de Carlemany quan el claustre esdevé una construcció que es troba arreu, en escampar-se l’orde benedictí per tot l’imperi.
Com a lloc de trànsit està pensat com un àmbit plàstic, decorat amb capitells historiats que mouen a la reflexió, un llibre obert, de pedra, que es podia llegir de manera inesgotable com es pot llegir un paisatge o s’interpreta un misteri sense solució. Però, a més a més, el claustre és un àmbit sagrat: és la Jerusalem celeste, el món nou descrit al capítol XXI de l’Apocalipsi. Un indret màgic al centre del qual s’entrecreuen les coordenades de l’espai que assenyala una font, un pou o fins i tot una columna. Naturalment és també una evocació d’una sala amb pòrtics del temple de Salomó, on segons Els fets dels apòstols —cap. 4— els deixebles de Crist s’hi van reunir per fer una vita communis, separada del comú de la gent.
