Li deien Jean d’O

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Li deien Jean d’O i va ser l’últim gran senyor de les lletres franceses. Em va rebre al sumptuós hotel de Montpeller on es va estar uns dies a principis del 1998, monsieur Jean Lefèvre d’Ormesson, membre de l’Acadèmia Francesa, estrella de la televisió pública, antic director del diari Le Figaro, biògraf eminent de Chateaubriand, autor de grans novel·les com Història del jueu errant, Au plaisir de Dieu, La Douane de mer o Casimir mène la grande vie, condecorat amb l’exclusiva Gran Creu de la Legió d’Honor, feia un efecte sorprenent baixant les escales, a la seva edat, com un petit atleta. Diminut, més aviat. Jean d’Ormesson, secall i capgròs, inquiet, curiós, divertit, feia a penes un metre i seixanta-cinc centímetres i era propietari d’uns ulls profundament blaus i penetrants. En un mal francès Jean d’O també pot voler dir ‘Joan d’aigua’, tal vegada una evocació inesperada de Joan el Baptista, que tant s’estimava, però sobretot semblava una referència al seu esguard líquid tan blau, tan intensament blau, tan fascinant.

El senyor d’Ormesson, és un fet innegable, era tot ell fascinant. Tot va ser asseure’s a taula i quedar immediatament atrapat en una conversa fastuosa, en una experiència de profunda cultura i de gran món com poques n’he conegut. No, no era una persona ridícula, sinó un home irrepetible que havia vingut al món a descobrir-lo, a gaudir de les bones coses de la vida, a jugar el joc de la passió, a aprendre tant com fos possible, el secret de la felicitat íntima. No presumia gaire a la manera francesa, potser només una mica; més aviat es revelava insatisfet perquè deia que no havia llegit gaire, sense falsa modèstia, almenys comparat amb tants intel·lectuals o simples lectors que s’han passat la vida abocats als llibres. El cert és que, poc o molt, el que Jean d’O havia llegit li havia fet un gran profit, havia aconseguit una experiència lectora de gran qualitat, d’envejable penetració, d’atenció precisa que no tenia res a veure ni amb l’acumulació quantitativa ni amb la superficialitat. ¿Què vol dir, al capdavall, llegir un llibre si al cap d’un temps l’hem oblidat completament? ¿Quin profit ens poden fer unes lectures que no ens han deixat cap traça dins nostre? Ben mirat, no té gaire sentit que els índexs de lectura dels ministeris de Cultura de tots els països s’interessin per la quantitat de llibres que hem obert i no pel que aquests llibres ens han pogut aportar del cert. O per la relectura.

—Miri —em va dir—, és com si els estigués veient ara mateix. En una taverna de mala fama s’hi asseuen quatre joves a qui els agrada poderosament la vida, les dones, la gresca i beure sense parar. No sabria dir-li exactament quin vi és el que estan bevent però sí que mai no s’havia reunit al voltant d’una taula tant de talent ni tant de geni. Són Molière, La Fontaine, Racine i Boileau, quatre joves sorollosos i plens d’entusiasme. És l’entusiasme per la vida, pel demà imminent, d’on neix la literatura i no dels mausoleus culturals, coberts de pols. Ningú no sap ni quan, ni com, ni on naixerà un nou escriptor. Un gran geni pot sortir perfectament d’un ambient analfabet, com va ser el cas d’Albert Camus, la mare del qual, menorquina, no sabia ni llegir ni escriure. I a l’altra banda, si hi havia algú vanitós, esnob i que feia el fatxenda pels grans salons literaris on es destil·lava el pitjor estil literari possible, aquest era Marcel Proust. Per acabar-ho de rematar, escrivia ni més ni menys que a Le Figaro. Proust reunia, com pot veure, totes les condicions necessàries per escriure la pitjor literatura del món i, tanmateix, no va ser així. Proust és, per altra banda, un gran autor còmic encara que dir-ho pugui semblar una boutade. Avui dia, la literatura és bastant trista, fins i tot sinistra. Allunyada d’allò que tant agradava a Rimbaud, els cartells idiotes que trobava al carrer, els rètols dels comerciants. La literatura no és una convenció acadèmica i reclama dignitat per a qualsevol tipus d’expressió i de realitat, perquè defensa el dret a la felicitat i l’alegria de viure.

Jean d’O va morir el passat mes de desembre, unes hores abans que Johnny Hallyday. El president Emmanuel Macron va deixar un simple llapis al damunt del seu taüt durant el gran funeral que se li va dedicar als Invàlids. Fins avui no m’havia sentit amb prou forces per escriure sobre una personalitat literària tan poderosa i sàvia com la d’aquest gran senyor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves