Tan ridículs!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No en tinc les dades, ho deixo dit d’entrada. Escric des de la impressió subjectiva, per tant, i confiant, en tot cas, que en alguna banda algú les deu haver recopilat, ordenat i ofert per a pública anàlisi. I alarma, potser.

No en tinc les dades, però d’un temps ençà he constatat (una botiga que tanca, una franquícia que li ocupa el lloc) la transformació del tros del carrer de Sant Vicent que pujo i que baixo per anar a la feina. Ho han anat fent a poc a poc i un dia, patam, te n’adones: que tot són garitos amb noms italians per oferir pizzes als turistes, mediterranean food, gelateria la Romana, iogurts (ara d’això en diuen iogurts) llaollao, la cosa de les franquícies i les cadenes de monyonyes que trobes, idèntiques, a tot arreu (Starbucks, Rituals, Natura, Citees, Taxco, Orio), un cant a l’estandardització i el consum ràpid del passavolant que de cop t’omple els carrers de sandàlies amb mitjons, maletes i caminar en grup tot seguint la guia del paraigua, la floreta o el que sigui i que repeteix que ara anirem al Mercat Central i entre tots acabarem de convertir-lo en una postal, un marc ideal per a sèlfits. Això mateix: un marc, tan sols. Un fons. Fred i buit i sense sentit. Ja s’hi venen souvenirs. Encara hi som a temps. Si us plau.

L’altre dia em vaig aturar a observar-los. Als turistes, vull dir. Un arròs amb coses per emportar-se i menjar asseguts en un banc. Amb coca-cola. Connexió wi-fi mentre prenen un beuratge amb got de plastipaper. La nena que plora perquè vol un altre gelat. El pare que li diu que no en italià. La mare que hi posa cara de quin mal de peus, hòstia. Coses així. Grups fent fotos a les botigues. A les botigues! Els observava i em van semblar ridículs. És que n’hi havia de mig vestits de safari, que qui sap on es pensaven que havien aterrat, caminant per València amb armilles de butxaques i pantalonets de camuflatge. Ridículs, sí. Molt. Mirant superfícies de pedra o taulellet sense entendre ni un borrall de res del que hi passa, menjant porqueries pensades per a ells, caminant per carrers adequats a les seves demandes (comprar, menjar, fer fotos), retratant espais buits de gent i plens d’ells, només, escenaris per a ells, maquetes falses i a la seva mida.

Els vaig trobar ridículs i, acte seguit, em vaig alarmar imaginant-me com ens deuen trobar a nosaltres els romans, els parisencs, els atenencs o els venecians (els venecians! Si és que en queden, encara, de venecians). Què deuen pensar de nosaltres, així en general, que som els guiris dins de les góndoles

Perquè això que podem trobar (i que és; deixeu-me ser categòrica, avui: ho és) tan ridícul, és exactament el mateix que fem nosaltres quan agafem la maleta i ens plantifiquem, jo què sé, a Pisa a fer aquella foto divertida que sembla que aguantis la torre amb les mans. En això hem convertit les nostres vacances: en acumular visites a llocs, com qui passa cromos per a la col·lecció, tengui, tengui, tengui, tengui, falti! Un altre dia, potser, cercaré les dades esgarrifoses de contaminació i de plàstics i cosa insostenible. D’espais irrecuperables. Avui només volia parlar d’aquest ridícul sideral.

Per començar a capir-ne l’abast, podeu mirar les imatges que resumeixen l’esperpent. Per exemple, des de les piulades que fan a @LateHumans. No sé qui són, ho vaig trobar per casualitat, però algunes d’aquelles fotos, i vídeos, posen molt molt molt alt el nivell de la cosa grotesca: els turistes que es fan el sèlfit davant d’una fotografia gegant (i retocada) del Hong-Kong que voldrien veure i que s’ha col·locat al lloc des d’on el podrien contemplar si no hi hagués, ai las, aquest molest (i real) núvol de contaminació que difumina el perfil dels edificis i ho fa tot gris i polsós i tan lleig; el drac del parc Güell col·lapsat, Dubrovnic col·lapsat, el Machu-Pichu col·lapsat, la Gioconda col·lapsada; aquella dèria imbècil d’anar a tocar el que no sona als elefants, els dofins o els guèisers (i la venjança dels elefants, els dofins o els guèisers); la mastodòntica xaroneria que defineix això que anomenem creuers; les muntanyes de plàstics que no surten a la propaganda de les paradisíaques Maldives; els sèlfits absurds; les cues i les cues i les cues i les cues inacabables.

Passegeu-hi, si us plau, per aquest circ dels horrors i digueu si no és hora que ens ho comencem a plantejar molt seriosament. I que pensem si té cap sentit. I que deixem de fer el ridícul.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).