Ja em perdonareu que toqui tan poc de peus a terra però, en realitat, és l’amor allò que mou l’univers. “L’amor és el que mou el sol i els altres estels” diu el Dant en el darrer vers de la Commedia i, certament sí, és això, el velle, la voluntat, el voler, el desig, les ganes que en diríem ara, és allò que fa girar el món, l’evidència que fa rodar el cap a qualsevol que hi rumiï almenys una mica, encara que no gosem fer esment del Nietzsche i de la seva voluntat de poder. L’amor ha fet de l’home el que és ara, l’ha fet sortir de les coves troglodítiques fins a poder instal·lar-se en la Cinquena avinguda de Nova York o en una casa d’Arata Izosaki. La història de la nostra societat és feta de passió, d’entusiasme, de misticisme, de literatura, de guerra, de matrimoni, d’adulteri i de fidelitat, està construïda permanentment a l’ombra de l’amor. Almenys pel que fa a Occident, la nostra existència personal vibra per la tensió, pel constant conflicte entre la pulsió eròtica i la moral espiritual, o per la social. És el nostre més important revulsiu, l’impuls que ens ha fet esdevenir el centre del planeta, el més gran exponent del que s’entén per civilització. Si encara aquesta paraula vol dir alguna cosa.
D’això va escriure el 1938 Denis de Rougemont, el gran pensador suís, en el seu famós tractat L’amor i Occident, complementat amb una segona part, tan brillant com la primera, que duu el títol d’Els mites de l’amor. Vet aquí que, si hi pensem bé, no arribem a l’amor de qualsevol manera, per més que puguem afirmar que l’experiència sentimental ens proporciona la major sensació de llibertat, i fins i tot de transgressió amb tot l’establert. De fet, ens enamorem arrossegats per unes convencions culturals, que ens consoliden gràcies a uns determinats models preestablerts. En l’amor ens enquadrem en una mena de plantilles mentals o de pautes que condensen, coagulen i donen forma, com passa amb el miraculós formatge, les nostres emocions. Als asteques, per recordar un exemple clàssic, els fascinava eròticament els ulls guenyos perquè partien d’altres models. I als egipcis els passava el mateix, de manera que no trobaven res més excitant que el crani afaitat i net que s’amagava sota les perruques de dones i homes, com consigna Mika Waltari a Sinué l’egipci.
Denis de Rougemont estudia amb parsimònia el fenomen de l’erotisme en la nostra societat i aconsegueix identificar algunes pautes de comportament veneri, els anomenats mites de l’amor. Des del segle XII, de fet, la vella Europa Occidental ha inventat l’amor i ha anat propagant el seu model amador pel planeta. Només al nostre àmbit europeu l’amor entra obertament en conflicte amb la religió i la moral que se’n deriva. L’espiritualitat estableix una problemàtica relació amb el sexe i d’aquí en surt una formidable tensió que, en bona part, explica l’extraordinari dinamisme dels europeus, gents permanentment obsessionades pel sexe i els senys paranys. L’Occident s’adona del que suposa el desig de la carn a través dels trobadors i també dels escriptors esverats del romanticisme del segle XIX. Són els qui millor han entès l’enorme importància que l’amor té en les nostres vides i de l’eventual perillositat que l’acompanya permanentment. I és que l’amor no neix de cap doctrina sinó dels nostres somnis més encoberts.
Només cal que passegem per les nostres ciutats perquè ens adonem de l’enorme poder que l’eròtic té en el nostre món. El desig concupiscent és a les tanques publicitàries del metro, de les autopistes i dels aeroports. En els cinemes, els llibres, a les revistes il·lustrades, la música, els còmics, la televisió, la ràdio i, per descomptat, als sex-shops. El nostre món que ho comercialitza tot exhibeix desvergonyidament l’instint sexual, no sempre amagat dins de les diverses vestidures culturals que acompanyen la poderosa pulsió. Les recomanacions puritanes s’han vist superades en el món lliure i només en el món lliure. De tal manera que l’espiritualitat humana ha crescut enormement gràcies a l’efímera felicitat del sexe. La dignitat d’homes i dones han arribat, i no és per casualitat, gràcies al protagonisme absolut de l’amor. La nostra civilització de l’amor és l’única que reivindica el cos i l’equipara a la dignitat de l’esperit, n’estudia les lleis i les estructures de pensament que l’acompanyen. La llibertat política dels humans comença i acaba en la vida privada de les relacions físiques.
