Arrossegar-se també té premi, i si no, que li ho demanin a Biel Company i a la cúpula del PP balear, que han vist guardonats els seus esforços durant les primàries del partit amb quatre cadires (quatre puestassos) a la nova executiva de l’ultradretà Pablo Casado. Els peperos mallorquins, que destaquen pel seu servilisme i la seva absoluta absència de dignitat entre els majordoms més grotescos del Regne d’Espanya, han viscut com un veritable estrès la insòlita situació d’unes primàries al Camelot del carrer de Génova de Madrid, on les successions s’havien resolt invariablement per digitació directa i, per descomptat, sense causar cap maldecap a la sucursal balear, per la senzilla raó que a ningú se’ls acudia tenir-los en compte, com és lògic per altra banda: ningú consulta les decisions importants amb els seus mobles (amb les mascotes alguns sí, però els dirigents balears del PP no havien assolit mai ni tan sols aquest nivell). Va ser ardu, doncs, repartir genuflexions entre Soraya i Casado durant l’atroç campanya de les primàries, atès que als dos candidats se’ls va acudir visitar fins i tot els seus remots representants illencs. Però l’esforç de doblegar tant la ronyonada ha acabat tenint un efecte que ni tan sols s’havia gosat somiar, i ara, després de més d’un any d’una presidència de Biel Company definida per la més pura inanitat, quatre membres de l’actual equip illenc del partit judicialment sentenciat per corrupció seuran a la dreta del pare (si és que hi ha espai) a les reunions del comitè executiu. La veritat és que algú amb unes mancances intel·lectuals tan alarmants com les que exhibeix Pablo Casado ho tenia difícil per envoltar-se de dirigents que no poguessin fer-li ombra, però ell mateix, o algú del seu equip, van detectar que a les Balears disposaven d’un planter de mediocritats per estrenar, totes elles tan àvides de servir el poder com de ser-li agradable.
Els quatre escollits per a la glòria són (a més del mateix Biel Company, membre nat de l’executiva), Toni Fuster (secretari general), Margalida Prohens (portaveu parlamentària), Llorenç Galmés (portaveu del partit) i Sebastià Sagreras (batlle de Campos i president del PP d’aquest municipi). Tret de Company, tots són joves (Fuster va ser president de les Noves Generacions balears) i tots sense excepció representen un provincianisme militant i autofòbic, amb una capacitat inqüestionable de seguir qualsevol consigna que surti de la direcció central del partit per contrària que sigui als interessos dels ciutadans de les Balears. Bons mallorquins, en definitiva, amb una vocació a prova de bomba d’estómacs agraïts, una devoció malaltissa pel diner fàcil i una fascinació bavosa per Madrid com a mare de tots els poders, d’on tornen, sempre que se’ls hi concedeix audiència, amb un posat mirífic, com Moisès davallant amb les Taules de la Llei. D’ara endavant, per a aquestes cinc persones, qualsevol cosa que surti de l’espessa mollera de Pablo Casado, o dels seus col·laboradors més pròxims, es convertirà en dogma indiscutible que guiarà cada paraula que diguin i cada iniciativa que emprenguin.
La política que és previsible que apliqui d’ara fins a les eleccions el principal partit de l’oposició a les Balears estarà molt lluny d’aquell “aquí, deixau-nos fer a nosaltres” de l’altre Biel, Cañellas, i molt més a prop, però encara més enllà, del madrilenyisme acomplexat de José Ramón Bauzà, que no endebades va ser el mentor polític de Company, per molt que ara els dos es dispensin un odi mutu ben encès i gens dissimulat. Dit d’una altra manera, el PP de Balears estarà ara més tutelat que mai pel de Madrid, i amb tota probabilitat això ens durà a veure’ls fer coses ben estranyes, com si la realitat de Balears fos un apèndix de la de Catalunya, on com és sabut existeix una dictadura independentista i antisistema que oprimeix una majoria silenciada (és exactament el que pensa Casado). Veurem Company i companyia, valgui la redundància, al capdavant de campanyes contra la turismofòbia, contra la persecució del castellà, contra l’exhibició de símbols no espanyolistes (inclosos els franquistes, que sí que són admesos de bon grat), contra la protecció dels espais naturals i, en general, contra tot allò que signifiqui progrés i que al seu limitat entendre dificulti la imprescindible adulació als hotelers i als empresaris del turisme porqueria, que, en paraules literals de Company, “són els que ens donen de menjar”. Tot això, en dura competència amb els Ciutadans de Xavier Pericay, que faran el mateix seguidisme, però en el seu cas de la direcció de Rivera, Girauta i la resta. Balears com a laboratori del duel de l’extrema dreta espanyolista.
