Ortografia política gallega

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El passat 25 de juliol es van commemorar els 50 anys de la recuperació, sota el franquisme, del Dia da Patria Galega. En aquell dia de 1968, la manifestació va proposar-se fer el recorregut per Compostel·la que ara ja és clàssic: arrencar de l’Alameda i acabar a la plaça de la Quintana. La policia ho va impedir, i així ho faria també els anys successius. En el punt d’arrencada s’hi va penjar una pancarta amb el lema “Viva Galiza ceibe e socialista”, que va quedar fotografiada per a la posteritat.

La paraula amb què el poble gallec reclama llibertat l’haureu vist escrita “ceibe” i “ceive”. La primera és la que apareix al diccionari de la Real Academia Galega (RAG); la segona, que conflueix amb l’ortografia portuguesa, és la que utilitza el nacionalisme gallec. Tot i així, en aquella pancarta històrica apareixia amb “b”. Aquesta diversitat té la seva raó de ser en la tardana normativització de la llengua a Galícia, que va ser ja en temps de la Transició.

Nosaltres coneixem com d’importants són per a l’avenç de la llengua els processos de normativització, perquè tenim els referents de Fabra o de les Normes de Castelló, a les quals s’ha volgut oposar més recentment el gonellisme i el blaverisme lingüístics.

A Galícia l’adopció d’una ortografia també va anar acompanyada de les lluites polítiques del moment. La història del lingüista Ricardo Carvalho Calero (1910-1990) és un exemple d’aquests viaranys. Galleguista i republicà, va lluitar contra el feixisme i va patir presó i ostracisme, fins que a poc a poc va anar recuperant espais des d’on exercir la seva passió i professió. Així, el 1970 va publicar les primeres “Normas Ortográficas do Idioma Galega”, i dos anys després va convertir-se en el primer catedràtic de Lingüística i Literatura Gallega de la Universitat de Santiago de Compostel·la.

La seva obra el convertia en una de les principals autoritats en llengua gallega i per això el 1980 la Xunta preautonòmica li va encomanar que encapçalés un equip per a la redacció d’unes normes que serien oficialitzades.

El problema polític, tanmateix, és que Carvalho era partidari del que es coneix com a reintegracionisme. És a dir, el corrent filològic que defensa que el gallec conflueixi més amb el portuguès que no pas amb el castellà. Aquest criteri és inqüestionable des de la perspectiva històrica (gallec i portuguès són la mateixa llengua malgrat haver-se anat diferenciant) però també té arguments molt raonables respecte a la viabilitat de la llengua. A efectes de mercat editorial, comunitat d’interessos i, en definitiva, pes polític, no són el mateix els 2,7 milions d’habitants de Galícia que el conjunt de la lusofonia, 10 vegades més gran.

Aquella Xunta preautonòmica, en la qual la UCD era majoritària, va desestimar la feina que ella mateixa havia encarregat. La polèmica era evident: si el gallec confluïa amb el portuguès això podia tenir implicacions polítiques respecte al sentiment nacional d’aquella comunitat.

Posteriorment, ja amb l’Estatut aprovat i la primera Xunta d’Alianza Popular, es van promoure des del nou poder autonòmic unes altres normes. Van ser les “Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego” de 1982, sancionades per la RAG i per l’Instituto da Lingua Galega, i convertides en oficials a través d’un decret del Conseller de Cultura, Xosé Filgueira Valverde. Per cert, Decreto Filgueira és el nom d’un interessant documental que trobareu a la xarxa, en el qual s’explica aquest conflicte a través dels seus protagonistes.

La imposició política va passar per damunt dels criteris filològics de més pes, i es va fer contra l’opinió majoritària de les noves promocions de mestres de gallec i de l’activisme sociopolític. Per això avui bona part del galleguisme defensa la norma reintegracionista.

Aquesta és la història que explica que avui hi hagi qui escriu “ceibe” i qui escriu “ceive”; “nación” i “nazón”; o “Galícia” i “Galiza”. Són discussions filològiques amb un rerefons polític evident. I en el resultat final d’aquell conflicte hi ha una de les raons del deteriorament del gallec oral actual, una parla molt mediatitzada pel castellà, el millor exemple de la qual és el parlar de l’actual president Alberto Núñez Feijóo.

Vet aquí la realitat del que alguns proclamen com l’Estat “més descentralitzat d’Europa”. Durant la Transició, l’Estat va haver de cedir terreny a les nacions on la lluita contra el franquisme i les reivindicacions culturals i lingüístiques havien agafat grans proporcions. En particular, Catalunya i les tres províncies basques. Però allà on el procés de recuperació de la llengua era més incipient, l’Estat ha fet tot el que ha pogut per posar pals a les rodes. Aquesta és la història de Galícia però també de Navarra i del nostre País Valencià, les Illes i la Franja.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).