Vagues en plena postmodernitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Reconec que quan observo les recents vagues de taxistes, treballadors de Ryanair o de la Renfe, experimento una sensació similar a quan escolto els discursos que reivindiquen que les universitats públiques haurien de rebre més diners públics per tal de poder abaixar els preus de les matrícules dels graus i màsters dels pobres estudiants de casa nostra, o els discursos que exigeixen la gratuïtat de les autopistes. 

Estic totalment d’acord que les nostres administracions haurien d’invertir molt més i millor en l’educació pública, quelcom de fonamental per garantir l’equitat, la igualtat d’oportunitats i l’aprofitament del talent del nostre país. De la mateixa manera, comparteixo que a casa nostra hi ha qui s’han dedicat a renovar concessions d’autopistes a empreses privades innecessàriament, que ha comportat el benefici escandalós per a uns pocs. 

Ara bé, una cosa és invertir en l’educació pública del nostre país per garantir l’equitat, la igualtat d’oportunitats i l’aprofitament del talent, i una altra de ben diferent és que aquesta inversió hagi d’anar necessàriament a parar a les universitats. Invertir els diners a les universitats per abaixar el preu de les matrícules és treballar per l’equitat, tenint en compte, per exemple, que els estudiants de selectivitat –és a dir, els que passen un examen per accedir a la universitat– de poblacions econòmicament desafavorides, com Badia del Vallès, brillen per la seva absència? 

Que la construcció i manteniment d’autopistes sigui sufragat directament pels impostos, i no pas individualment pels usuaris que utilitzen –i, per tant, desgasten– cada una d’aquestes rutes, és realment una política per afavorir les classes populars, tenint en compte que la població amb carnet de conduir i vehicle propi és clarament minoritària a Catalunya?

Són demandes que sovint em faig i que no puc evitar de relacionar plenament amb les vagues d’aquests darrers dies. Evidentment, el dret de vaga és quelcom d’inalienable que cal defensar fins a les darreres conseqüències. No podem permetre que res ni ningú el posi en qüestió. Tanmateix, em resulta sorprenent que treballadors de l’aviació amb sous d’almenys 40.000 € anuals, tres dies seguits de descans, i un màxim, de mitjana, de 18 hores setmanals de vol, considerin que pateixen unes condicions de precarietat laboral indignants. De la mateixa manera, també em meravella que, si fem cas de les convocatòries de vaga, semblaria que a Catalunya els treballadors de la RENFE són un dels principals col·lectius “de risc”, en clara posició de debilitat laboral, econòmica i personal. Per no parlar dels taxistes, aquest col·lectiu tan simpàtic d’empresaris monopolístics que, entre d’altres perles, bona part d’ells es dediquen a rellogar –per dir-ho finament– les seves llicències que tant diuen defensar, sense que els caigui la cara de vergonya. 

Els meus anys en terres occitanes van ser plens de vagues del tot surrealistes. Encara recordo un dia de plena campanya nadalenca a Tolosa de Llenguadoc que no hi havia ni un sol caixer automàtic de la ciutat que funcionés. Astorat, finalment vaig entrar a un banc a demanar què diantre passava. El banquer, amb aquell aire fatxenda de superioritat moral davant d’un immigrant del sud com jo, em va voler alliçonar sobre el dret de vaga que, en una República exemplar com la francesa, també tenien els treballadors que es dedicaven a repartir físicament el paper moneda pels bancs. També recordo amb especial intensitat les eternes vagues indefinides d’estudiants universitaris, quelcom de notablement absurd si tenim en compte que, si s’analitza fredament, és com si els clients d’un restaurant fessin vaga a l’hora d’ingerir els aliments servits però, en canvi, acabessin pagant el compte.    

Al capdavall, el que més m’inquieta d’aquesta mena de vagues postmodernes, de fet, és que, així com les denúncies falses de violència masclista afecten negativament la imatge i l’opinió pública del feminisme i de les justes reivindicacions per la igualtat, les vagues d’aquests petits empresaris de cotxes amb xofer, de pilots d’avió de 40.000 euros anuals, o de semifuncionaris ferroviaris, contribueixen del tot a frivolitzar la veritable lluita pels drets socials i econòmics, per un món econòmicament més just, per un sistema més humà que combati l’explotació laboral que encara avui tenim al nostre país. Si acceptem com a raonable que aquests que fan vaga es planyin per llurs condicions laborals, què haurem de pensar dels caixers dels súpers, dels treballadors de la neteja, dels servidors de pizza a domicili, dels venedors d’hamburgueses, o dels periodistes que no arriben als mil euros mensuals amb jornades de 12h?

Deixeu-me, almenys, que no ho acabi de veure del tot clar. Com diríem en occità, aquí i a quicòm que truca.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.