La celebració de la quarantena edició de l’Aplec dels Ports és un fet del tot extraordinari. Ho és perquè hi ha multitud de factors que han jugat en contra de la seua supervivència: l’accelerada davallada demogràfica, l’envelliment poblacional, la dificultat organitzativa que entranya la sobredimensió de l’acte en si –ja saben, allò de morir d’èxit–, l’assumpció del risc econòmic que comporta, el repte logístic que suposa en els municipis més xicotets o la pèrdua de legitimitat en alguns períodes en què la festa va superar l’esperit de germanor comarcal. Són factors que, units o barrejats, podrien haver explicat una hipotètica desaparició. I tanmateix, l’Aplec perviu. I ho fa, crec, amb bona salut.
Les raons que expliquen aquesta supervivència són difícils d’escrutar, però m’atreviré a llançar ací algunes hipòtesis. Al capdavall, la particular manera com s’organitza l’Aplec –ja saben, allò de la roda, que provoca que a cada edició siga una comissió diferent en un poble diferent qui se’n faja càrrec– desafia qualsevol lògica organitzativa. Tots els manuals sobre organització d’esdeveniments –i l’Aplec, pel volum de públic i per logística, ho és– indiquen que l’expertesa és essencial per a organitzar adequadament una trobada d’aquestes dimensions. És a dir, els coneixements previs, l’experiència de les edicions anteriors. En el cas de l’Aplec, però, a cada nova edició, un nou grup de persones –normalment entre els 18 i els 30 anys– se’n fan càrrec, amb les dificultats que això comporta. El desafiament és majúscul, per molt que des del poble anterior es faciliten inventaris i memòries. A cada edició, una nova generació, verge en la matèria, ha de fer una immersió accelerada en aspectes del tot variats: des de preparar dossiers de premsa a sol·licitar ajudes públiques. Per no parlar de les eternes reunions i els debats inacabables que no són altra cosa que una lliçó de participació cívica. Podria semblar aquest un detall menor, negligible, però no ho és pas. L’organització d’un Aplec suposa un mestratge per als joves, una fita organitzativa i vital. És també un procés d’empoderament dels joves d’ampla volada sense cap intervenció institucional.
Per què, però, posar-se en aquest embolic? M’atreviria a dir, arribats a aquest punt, que existeix una mena de mandat generacional. Els antropòlegs han estudiat a bastament el paper que els rituals tenen en qualsevol societat. Els rituals ordenen la societat, reforcen la identitat comuna. En aquest sentit, l’Aplec, a la comarca dels Ports, ha esdevingut un ritual inqüestionable, amb la seua càrrega simbòlica i la seua litúrgia escenogràfica.
Des del punt de vista generacional és també un ritual de pas, sobretot en els pobles mitjans i xicotets. L’Aplec es fa perquè s’ha de fer; perquè s’ha celebrat en el poble anterior i perquè se celebrarà en el següent; perquè el va organitzar la generació anterior i l’organitzarà la següent. Alguns dels primers aplequers veuen ara com els seus fills s’aboquen a organitzar el seu Aplec. Tot plegat resulta paradoxal: l’Aplec, una trobada que en els seus inicis tenia una clara vocació modernitzadora, es consolida amb el pas dels anys com una tradició, com les festes patronals, els Sant Antoni o el Sexenni morellà. Amb la particularitat, és clar, que l’Aplec és desproveït de la càrrega religiosa d’aquestes festivitats; la seua raó de ser –el seu origen, però també el seu manteniment– es basa en un compromís compartit i assumit de forma lliure i col·lectiva, legitimat per la mateixa voluntat civil.
En aquest sentit, la força mobilitzadora que ha assolit l’Aplec és inqüestionable. Estic convençuda que cap política llançada des de les instàncies públiques no podria generar en els portencs la capacitat d’arrossegament que té l’Aplec. Qualsevol que haja treballat en l’àmbit de la promoció de la participació pública sap com de difícil és aconseguir la implicació de les persones. Els intents per redactar agendes 21 i el sursum corda –més enllà de ser iniciatives benintencionades– empal·lideixen al costat de l’Aplec. El que cada darrer cap de setmana de juliol assoleix la trobada comarcal és del tot extraordinari. De forma periòdica, cinctorrans, villorencs, maters, vilafranquins, herbesencs, forcallans, morellans i soritans s’hi senten encarainterpel·lats i s’hi aboquen amb entusiasme. És, en última instància, una mostra d’autoestima rural molt genuïna. Cal afegir, a més, que en absència d’una política rural consistent impulsada des la Generalitat Valenciana o des de Diputació de Castelló, l’Aplec ha esdevingut al llarg d’aquestes quatre dècades un acte de reafirmació, un crit al cel amb moltes veus.
Cal indicar, arribats a aquest punt, que els veïns i veïnes de la comarca han demostrat més altura de mires que els seus representants municipals. Els Ports és, tot i les dificultats demogràfiques i les debilitats socioeconòmiques, una comarca amb una identitat molt forta, tant de portes endins com de portes enfora. I això és degut, sobretot, a una societat civil que s’ha articulat, ni que siga informalment i de manera no del tot conscient, al voltant de l’Aplec. Els veïns dels pobles han fet pinya al voltant de l’esdeveniment comarcal i aquest, alhora, s’ha erigit en un element articulador del conjunt dels pobles de la comarca.
Fa de mal veure que aquesta cohesió no s’haja traslladat a l’àmbit de la política, on en massa ocasions han prevalgut els particularismes, el «lleva’t tu, que ací em poso jo» i la batalla constant per veure qui treia més profit de la darrera subvenció pública de Diputació o Conselleria. Ha mancat, en definitiva, una visió comarcal honesta i una estratègia de llarg termini cohesionadora. Que a hores d’ara existisquen dues mancomunitats –dues! en una comarca que no arriba als 8.000 habitants– a causa de les interferències interessades de determinats partits, exemplifica molt bé el fracàs polític en aquest àmbit. Afortunadament, l’Aplec, amb la seua vocació cívica, ha estat sempre per damunt d’aquestes foteses. Qui sap si aquesta independència respecte de la política no explica, en part, la seua permanència en el temps.
Potser alguns pensaran que són, aquestes, unes consideracions en excés complaents. Potser tenen raó. No negaré que l’Aplec té al davant seu reptes importantíssims que caldrà abordar, tal com s’ha posat de manifest cada volta que es convoca una reunió per parlar del futur de la trobada comarcal. El perill de morir d’èxit existeix. L’Aplec ha esdevingut com més va, més gran. Caldria plantejar-se, en aquest punt, quina és la nostra capacitat de càrrega, és a dir, quin és el punt a partir del qual l’assistència de públic forà és contraproduent. Que pobles de 150 habitants acollisquen durant un cap de setmana més de 5.000 persones és, senzillament, una barbaritat.
Per la seua oferta musical, l’Aplec ha esdevingut una cita més del calendari de festivals d’estiu que el jovent recorre entre els mesos de juliol i agost. El debat sobre la gratuïtat o no de les actuacions fa temps que està a sobre de la taula. Per als uns, fer pagar és anar contra l’esperit mateix de l’Aplec; per als altres, és una manera de recuperar l'abundant inversió que es fa a cada nova edició. Particularment, no tinc cap formula màgica, però és evident que caldria articular ferramentes per a garantir la sostenibilitat econòmica d’una trobada comarcal que ha esdevingut –sense que això siga excloent– un esdeveniment musical.
El repte, tanmateix, no és fàcil d’abordar, en la mesura que l’Aplec es regeix d’una forma anàrquica. No hi ha jerarquies, ningú no mana i cap poble no pot dir-li al següent com ha de fer les coses. Cadascú és autònom. És una regla assumida per tothom, que està en l’ADN del mateix Aplec i que explica, en part, la seua autenticitat. Tanmateix, caldria preguntar-se si la dimensió que ha adquirit l’Aplec en els darrers anys no reclamaria d’una certa professionalització.
Són totes aquestes qüestions incòmodes, dilemes entre postures tradicionalistes i pragmàtiques que caldria no ignorar. Com he dit al principi, que l’Aplec dels Ports haja sobreviscut al pas del temps i que aquest any bufe les 40 espelmes és una cosa del tot extraordinària. No s’ha de perdre de vista que l’Aplec ha arribat fins al 2018 amb aquest esquema organitzatiu amateur. La informalitat ha estat un èxit. Després de quatre dècades, l’Aplec és patrimoni dels Ports. I ho és gràcies a l’esforç desinteressat dels seus veïns i veïnes. Per molts anys, i que continue sent-ho!
(Extracte del llibre Aplec dels Ports. 40 anys d'història col·lectiva)
