Impugnar una generació i una classe

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana he presentat el meu primer llibre. Allò primer sempre és important en la vida d’un home o d’una dona. Encara que estiguem parlant de papers embrutats de tinta. Encara que estiguem parlant d’un volum que recull opinions desgranades de 2016 a 2018 en un diari generalista illenc. Fer un llibre que parla, en gran part, dels debats sobre la identitat mallorquina i sobre el sobiranisme a les Balears ha de venir d’algun lloc. D’algunes conviccions, emmagatzemades durant molt de temps. La primera d’elles, no per primera la més important, però sí que molt bàsica, és que el capitalisme és un sistema econòmic que comporta, que ha comportat i que comportarà un patiment terrible, inhumà, a milions de persones. Un sistema que necessita ser superat. La segona és que el meu poble, Mallorca, així com la resta d’allò que la meva tradició política anomena Països Catalans —que pot dir-se de moltes formes diferents— han viscut i viuen mancats de sobirania i capacitat de decidir sobre el seu futur i amb les seves classes populars històricament delmades, colonitzades i sotmeses a un estat demofòbic i retrògrad. La tercera convicció és que cal qüestionar-ho tot, ser crítics, ser heterodoxos, ser generosos. I fer-ho resseguint l’estel més preciós que tenim, que es el que ens marca la memòria dels nostres herois republicans i lliurepensadors tirats a fosses que no podem obrir o a cunetes que no sabem on són. O la dels capellans obrers illencs, pocs però que n’hi havia, que els anys 70 se posaven a renunciar als seus privilegis fregant plats o arreglant habitacions en un hotel del primer boom turístic de Cala d’Or o d’Andratx mentre miraven als ulls el seu proïsme real, proletariat, com ells, però vingut de Jaén o de Badajoz . D’aquestes tres conviccions segurament compartides amb molts lectors neixen els articles de l’aplec que he titulat Un país anomenat Nosaltres.

En el moment en què vaig tenir l’oportunitat d’escriure cada setmana, vaig pensar que l’important era que, una part d’aquelles opinions que aniria abocant anés encaminada a fer una esmena triple a aquells que havien escrit el relat i el corpus del que coneixem com a mallorquinisme progressista o sobiranisme mallorquí des del final del franquisme fins ara. Eren esmenes, critiques, fetes des de la gratitud i el respecte, des del reconeixement, al vell mallorquinisme i, sobretot, als seus exponents més generosos. Però tenien un objectiu clar: la classe mitjana catalanoparlant i d’extracció rural de professions liberals i col·locada a la funció pública. Aquella classe que era, en part, la meva. O la que ens havien explicat que era la meva. L’esmena triple —generacional, de classe i identitària— era donada per una idea que vam consolidar —descobrir seria exagerat, perquè ja ho sabíem, en la teoria— els anys de la crisi de Goldman Sachs i del 15M: que allò nacional, allò democràtic i allò social anaven junts.

La triple impugnació no era debades. Impugnacio generacional a la gent que no havia entès què havia passat a partir de l’any 8; impugnació de classe a un tipus de persones que no entenia què era el precariat —i que en alguns casos l’havia propiciat— i una impugnació en clau identitària als que no comprenien, ni comprenen, que necessitam un Nosaltres el més ampli possible si volem mantenir el llumenet encès d’aquells colons empordanesos empeltats de jueu, sarraí, africà i eslau que fa 700 anys que viuen a Mallorca i que comparteixen espai amb mallorquins arribats d’arreu.

Al final allò que he intentat és respondre algunes preguntes. Té, el mallorquinisme d’esquerres, una proposta realment per a tots els mallorquins? Pot construir-se un projecte nacional i de progrés a les illes Balears que vagi més enllà de les necessitats de la classe mitjana i els seus fills que aspiren a ser com els seus pares? Quin model socioeconòmic defensa el mallorquinisme progressista per a les nostres illes? La meva proposta és una mallorquinitat múltiple associada a drets socials i democràtics, amb el català com un element imprescindible, en tant que patrimoni preuat, però no discriminatòria l’hora de decidir qui és o no illenc. L’any 16, quan vaig començar a escriure el que ha acabat esdevenint el llibre, vaig incorporar al meu jo una nova convicció: la resposta no podia ser la mateixa que el 1976, el 1986, el 1996, ni tan sols que l’any 6. Hi ha qui em diu que he fet un diagnòstic. Crec que és Marina Garcés que explica que el drama dels moviments emancipadors és que tenim el diagnòstic clar però no sabem què fer per transformar la realitat. Desitjo que no sigui el cas.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.