En terra de bandolers

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Als temps de la nostra mal anomenada Decadència, l’orient d’Espanya va ser tradicionalment el territori més bel·licós de la Península, un cop consolidada la independència de Portugal. Concretament a les comarques frontereres entre els dos imperis més grans de l’època, l’imperi francès i l’imperi espanyol, la Catalunya Nord i l’actual província de Girona patien endèmicament la fricció militar entre aquelles dues colossals masses de poder, un fenomen que també es repetia al Flandes espanyol i a la Picardia francesa. La Catalunya septentrional fou un escenari permanentment devastat, saquejat, per les guerres constants, un indret sense llei ni ordre similar al Salvatge Oest americà, al Pròxim Orient, a tants d’altres territoris destruïts del món. Hi sovintejaven, com ens recorda la literatura, els lladres, els saltejadors de camins, els bandolers. Durant els segles XVI i XVII els homes que vivien al marge de l’autoritat van contribuir a determinar la personalitat del país. Pierre Vilar, a Le temps du Quichotte, remarca com “la dissidència social” de l’època era representada a Castella per la figura del pícaro, mentre que a Catalunya el protagonista era bandoler. L’enorme virulència de l’activitat delictiva d’aquells homes, la seva activa militància marginal, determinà durant molt de temps la imatge tòpica que es tenia dels catalans a l’estranger, els habitants d’un país dominat per les lluites sanguinàries entre bàndols rivals. Francisco de Quevedo escriu a La rebelión de Barcelona (1642) que els catalans “dejábanse gobernar de las conciencias de los bandoleros”. Miguel de Cervantes, Tirso de Molina, Lope de Vega i molts altres autors castellans reflecteixen aquesta dramàtica situació. L’enyorat Joan Fuster ho va explicar amb la seva càustica intel·ligència a El mite literari de Serrallonga: “... al capdavall, Catalunya era un país remot i passablement exòtic per a la curiositat dels madrilenys de l’època”.

Un país remot on l’Estat no aconseguia exercir el monopoli de la violència, on els enfrontaments entre bàndols van arribar a tenir fesomia pròpia. Estructurada, aproximadament, en una oposició dual, en col·lectius diversos agrupats sota els noms genèrics i sonors de nyerros i cadells. Com en el cas de güelfs i gibelins a Itàlia, són uns noms que han fet fortuna i, en realitat, s’hi podien aixoplugar les més distintes realitats i interessos. No com els presentava la imaginació romàntica i maniquea de Víctor Balaguer, que va empescar-se una militància popular i catalanista per al bàndol dels nyerros i una altra de noble i espanyolista per als cadells. En realitat, les faccions rivals de bandolers no estaven organitzades a partir de qüestions ideològiques o polítiques. A tot estirar, les idees abstractes eren tan sols una manera de reforçar i de perllongar les hostilitats particulars dels grups en disputa, com ha demostrat l’historiador Xavier Torres. La filiació de nyerros i cadells era sovint fortuïta, derivada de les rivalitats entre famílies, com passa sempre entre col·lectius que avui anomenaríem mafiosos. Joan Sala i Ferrer, Serrallonga, i Perot Rocaguinarda, sense anar més lluny, van formar part del bàndol nyerro a causa de les vinculacions que les seves respectives famílies tenien amb aquesta facció. En conseqüència, és l’esperit de clan i no la radicalitat el que va empènyer els dos famosos personatges a la seva activitat delictiva.

Durant el nostre encara mal conegut Barroc apareixen arreu els pagesos extorsionats, els lladres de camí ral, els nobles bregosos, els clergues perseguits —fins i tot clergues bandolers que recorden als lectors la figura llegendària del frare Tuck, el companyó de Robin Hood. Fins i tot trobem virreis bandolers, partidaris del robatori a mà armada més enllà de la més que previsible corrupció inherent al càrrec. Els bandolers van ser els responsables d’una imatge exòtica i violenta del nostre país en els llibres, durant força temps, una imatge coent i alhora fascinant per als que se situen al marge de la llei i de les convencions. Si Flaubert, en el seu divertidíssim recull de tòpics i bestieses, el Dictionnaire des idées reçues diu que un ganivet “és català si té una fulla llarga” en record dels nostres bandolers, el Quixot continua essent la referència més coneguda i preciosa. Llibre amarat d’un enorme amor per Catalunya, té un moment, un sol moment, en què deixa de parlar castellà. És quan diu: “lladre”.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves