Als temps de la nostra mal anomenada Decadència, l’orient d’Espanya va ser tradicionalment el territori més bel·licós de la Península, un cop consolidada la independència de Portugal. Concretament a les comarques frontereres entre els dos imperis més grans de l’època, l’imperi francès i l’imperi espanyol, la Catalunya Nord i l’actual província de Girona patien endèmicament la fricció militar entre aquelles dues colossals masses de poder, un fenomen que també es repetia al Flandes espanyol i a la Picardia francesa. La Catalunya septentrional fou un escenari permanentment devastat, saquejat, per les guerres constants, un indret sense llei ni ordre similar al Salvatge Oest americà, al Pròxim Orient, a tants d’altres territoris destruïts del món. Hi sovintejaven, com ens recorda la literatura, els lladres, els saltejadors de camins, els bandolers. Durant els segles XVI i XVII els homes que vivien al marge de l’autoritat van contribuir a determinar la personalitat del país. Pierre Vilar, a Le temps du Quichotte, remarca com “la dissidència social” de l’època era representada a Castella per la figura del pícaro, mentre que a Catalunya el protagonista era bandoler. L’enorme virulència de l’activitat delictiva d’aquells homes, la seva activa militància marginal, determinà durant molt de temps la imatge tòpica que es tenia dels catalans a l’estranger, els habitants d’un país dominat per les lluites sanguinàries entre bàndols rivals. Francisco de Quevedo escriu a La rebelión de Barcelona (1642) que els catalans “dejábanse gobernar de las conciencias de los bandoleros”. Miguel de Cervantes, Tirso de Molina, Lope de Vega i molts altres autors castellans reflecteixen aquesta dramàtica situació. L’enyorat Joan Fuster ho va explicar amb la seva càustica intel·ligència a El mite literari de Serrallonga: “... al capdavall, Catalunya era un país remot i passablement exòtic per a la curiositat dels madrilenys de l’època”.
Un país remot on l’Estat no aconseguia exercir el monopoli de la violència, on els enfrontaments entre bàndols van arribar a tenir fesomia pròpia. Estructurada, aproximadament, en una oposició dual, en col·lectius diversos agrupats sota els noms genèrics i sonors de nyerros i cadells. Com en el cas de güelfs i gibelins a Itàlia, són uns noms que han fet fortuna i, en realitat, s’hi podien aixoplugar les més distintes realitats i interessos. No com els presentava la imaginació romàntica i maniquea de Víctor Balaguer, que va empescar-se una militància popular i catalanista per al bàndol dels nyerros i una altra de noble i espanyolista per als cadells. En realitat, les faccions rivals de bandolers no estaven organitzades a partir de qüestions ideològiques o polítiques. A tot estirar, les idees abstractes eren tan sols una manera de reforçar i de perllongar les hostilitats particulars dels grups en disputa, com ha demostrat l’historiador Xavier Torres. La filiació de nyerros i cadells era sovint fortuïta, derivada de les rivalitats entre famílies, com passa sempre entre col·lectius que avui anomenaríem mafiosos. Joan Sala i Ferrer, Serrallonga, i Perot Rocaguinarda, sense anar més lluny, van formar part del bàndol nyerro a causa de les vinculacions que les seves respectives famílies tenien amb aquesta facció. En conseqüència, és l’esperit de clan i no la radicalitat el que va empènyer els dos famosos personatges a la seva activitat delictiva.
Durant el nostre encara mal conegut Barroc apareixen arreu els pagesos extorsionats, els lladres de camí ral, els nobles bregosos, els clergues perseguits —fins i tot clergues bandolers que recorden als lectors la figura llegendària del frare Tuck, el companyó de Robin Hood. Fins i tot trobem virreis bandolers, partidaris del robatori a mà armada més enllà de la més que previsible corrupció inherent al càrrec. Els bandolers van ser els responsables d’una imatge exòtica i violenta del nostre país en els llibres, durant força temps, una imatge coent i alhora fascinant per als que se situen al marge de la llei i de les convencions. Si Flaubert, en el seu divertidíssim recull de tòpics i bestieses, el Dictionnaire des idées reçues diu que un ganivet “és català si té una fulla llarga” en record dels nostres bandolers, el Quixot continua essent la referència més coneguda i preciosa. Llibre amarat d’un enorme amor per Catalunya, té un moment, un sol moment, en què deixa de parlar castellà. És quan diu: “lladre”.
