El carrer de Ferraz de Madrid s’ha convertit en l’epicentre de la indignació de la dreta casposa i la seva extrema. Patriotes franquistes, imatge i semblança del feixisme espanyol més nostàlgic, que criden “Cop d’estat!” en contra de la nova Llei d’amnistia que ja ha començat el seu tràmit parlamentari.
Pocs recorden que, un any abans d’aprovar-se la Constitució del 1978, entrava en vigor la Llei 46/1977, la que va amnistiar, teòricament, tots els represaliats pel franquisme, però a la vegada, també va amnistiar els seus botxins: assassins, torturadors, violadors i criminals diversos, autors de crims contra la humanitat que han quedat impunes. I quin va ser-ne el resultat? Una Transició que va ser de tot menys modèlica. Més aviat la “transacció” dels franquistes a demòcrates, els que van canviar les tovalloles mullades i les pistoles per vestits i corbates gruixudes.
Creuen que vivim en un estat amb suficient qualitat democràtica? Pensin abans de respondre que Espanya és el segon país del món amb més desapareguts (només per darrere de Cambodja) i que, segons la Secció Cinquena de l’Audiència Nacional, només entre el període del 1936 al 1951, són més de cent catorze mil els desapareguts que es calcula que encara resten en cunetes.
Ara, que just s’ha commemorat el vuitanta-cinquè aniversari de la fi de la batalla de l’Ebre, creuen que s’han garantit els drets de les víctimes i llurs famílies? Abans de respondre, pensin que només a Catalunya hi ha registrades més de nou-centes fosses comunes, amb més de set mil persones donades d’alta com a desaparegudes i que són més de tres mil mostres genètiques les que esperen ser identificades. Totes del context de la Guerra Civil.
Catalunya ha fet passes cap a polítiques de memòria centrades en la identificació dels desapareguts, però, i Espanya, què creuen? Abans de contestar, pensin que encara no existeix a l’Estat un registre oficial de persones desaparegudes o ni tan sols un mapa de fosses on s’indiqui la localització dels milers i milers que hi ha escampades. Senzillament incomprensibles des d’un punt de vista democràtic. I com podem solucionar-ho? L’empatia i el compromís de l’Estat en pro dels desapareguts i les seves famílies és clau. La voluntat política necessària perquè d’una vegada per totes construïm unes polítiques de memòria transformadores i que posin al centre de la política la memòria i la justícia social.
No només es pot viure de gestos. Cal complir les promeses i crear una fiscalia especial de memòria, un cens oficial de desapareguts, un pla per localitzar i obrir les fosses o un projecte de “banc genètic” que permeti tornar a casa els milers de cadàvers que hi ha escampats arreu. I fer-ho amb coordinació i cooperació amb Catalunya, el País Basc o Navarra, a anys llum de les actuals polítiques de memòria de l’Estat. Empatia, voluntat política i més humanitat. Els principis de qualsevol democràcia haurien d’incloure aquests mínims. Això és el que marca la qualitat democràtica d’un país.
Polítiques de memòria innovadores i que recuperin la confiança de la ciutadania. En cas contrari, tornaran a caure amb els mateixos tòpics de les últimes vuit dècades: oblit, desmemòria i perpetuació de tot allò que volia el franquisme: acabar amb la democràcia i enterrar tots els que la defensaven.
