Hi ha qui pensa que Homer ho tenia millor que els escriptors d’ara perquè tot estava per fer, com qui diu. Com que va ser dels primers juga amb avantatge: va viure en els temps mítics dels orígens, quan el món era inèdit, les paraules estaven per estrenar i l’escriptura tot just començava. Però, de fet, la literatura és tan antiga com l’home i cap a l’any 700 abans de Crist, la data probable de la Ilíada i de l’Odissea, la humanitat era tan vella com ho és avui. Una cosa és la impotència de l’escriptor, el famós bloqueig davant de la pàgina en blanc, i una altra de molt diferent que creguem seriosament que tot ja ha estat dit, que no tenim cap possibilitat de continuar. Una cosa és la nostra feble capacitat, la nostra mandra espessa, i una altra que la creativitat pugui exhaurir-se. Hi ha un papir egipci, un dels primers textos literaris que es conserven, aproximadament de l’any 200 abans de Crist, on l’escriba Khakheperresenb ja es lamenta que tot hagi estat dit: “Tant de bo tingués frases que no fossin conegudes, expressions que fossin estranyes, en una nova llengua que no hagués estat mai utilitzada, lliure de la repetició, cap expressió que no s’hagués fet rància, que els homes antics no hagin dit...”. Afortunadament no tothom ha pensat com Khakheperresenb, l’egipci. L’escriptor no pot pretendre ser una mena de sabatera prodigiosa i que, mentre dorm, els follets d’una llengua innovadora i d’un enginy viu li facin la feina. Que trobarà a l’alba sobre la taula, quan es desperti..
A Homer el trobem nou i viu, enlluernador, modern que se’n diu quan volem subratllar que un escriptor el veiem proper. Passa amb Virgili també, però d’una altra manera. Representen el cim de l’anomenat cànon occidental, l’un el més excel·lent dels escriptors grecs, l’altre el primer entre els llatins. Però tot el seu fabulós prestigi no s’explica només per les seves indiscutibles qualitats literàries, per la seva espurnejant bellesa, sinó per la fascinació que han despertat i continuen despertant —i continuaran— en els professionals de la literatura mentre duri la nostra cultura. No podem dir mai que, per exemple, el Xakúntala de Kalidasa, la joia de la literatura sànscrita, sigui inferior en res a l’Odissea o a l’Eneida: el que passa és que han tingut més avaladors, més glossadors, més reescriptors, més seguidors. La nostra cultura occidental els ha coronat generació rere generació, sense excepcions. De Virgili a Joyce, Homer ha conformat el nostre imaginari literari: som tan vells com Nèstor, l’alba continua tenint els dits rosats i el mar, naturalment, encara té el color del vi.
Les batalles literàries, les que consagren un text en detriment d’un altre, les solen començar els escriptors però les lliuren els reescriptors, com diu el savi nord-americà André Lefevere. Els reescriptors, els professionals de les lletres, els professors, els crítics, els traductors. Homer, sense anar més lluny, va ser considerat inferior a Virgili fins als temps de Goethe. Avui, en canvi, el grec sol tenir més acceptació que el romà. La percepció estètica canvia a cada nova època i els textos canònics són tanmateix sempre els mateixos. Els reescriptors els reinterpreten segons els nous gustos, els renoven, els tornen a escriure per a nosaltres, els traductors els tornen a traslladar a la llengua del públic. Podem saber grec o llatí, però és que llegir és una operació que va més enllà del sentit literal. Com en la famosa fórmula del príncep de Lampedusa, els reescriptors ho canvien tot perquè res no canviï, vet aquí la seva colossal importància, la dels autèntics protagonistes de la història de la literatura. Són els que la fan possible a través del temps. I els que ens transmeten la sensació d’eternitat que trobem en els clàssics.
Sense una tradició estable i continuada en el temps, la literatura catalana ha estat mancada d’aquestes reescriptures. Fins al segle XX no hem pogut gaudir de traduccions catalanes de l’Odissea i de l’Eneida, només quan la normalitat cultural va imposar-se com una necessitat entre els admirables homes de la República, quan Carles Riba, Llorenç Riber i Miquel Dolç van posar-se a la feina. Una feina que fou, a la seva manera, èpica, una guerra. “...val a dir, per la punta del bronze / ni ferit en el cos per cos, com moltes vegades / passa a la guerra, on Ares fa anar tan en doina la fúria”.
