José María Aznar va ser un personatge molt implorant en la història contemporània d’Espanya. I vol continuar-ho sent. Va impulsar un projecte ambiciós i va tenir èxit només a mitges. La primera part del projecte li va sortir molt bé: unificar tota la dreta espanyola, des de l’extrem més extrem fins a la frontera amb el centre, i treure-li qualsevol mena d’acomplexament sobre el seu passat, franquisme inclòs, per tal d’assaltar el poder. La va unificar sota una sola candidatura, va guanyar les eleccions, va maniobrar amb tota mena de fingiments i de politiqueries (parlava català en la intimitat!), fins que va aconseguir la majoria absoluta. Des d’aquesta majoria absoluta va intentar dues operacions que eren a la vegada un intent d’aconseguir objectius històrics d’aquesta dreta i instruments de màrqueting electoral per conservar-la..
Una de les operacions era la imposició del projecte nacional espanyol uniformista, contra els que han estat sempre els vivificadors del nacionalisme espanyol, els nacionalismes basc i català, en aquells moments especialment el basc. Per dur-ho a terme va forçar les lleis, va il·legalitzar i judicialitzar tot el que va caldre i va tibar la corda. Li va sortir bé tan sols a mitges: li va anar bé com a esquer electoral, però el que anomenarien problema basc i català persisteix (o han crescut), i la seva tibada de corda és una de les claus del creixement de l’independentisme a Catalunya. L’altre projecte era donar a Espanya un paper rellevant en la política internacional, a través d’una mena de recolonització econòmica d’Amèrica Llatina i de l’aprofitament de la conjuntura per situar-se a l’ombra dels poders que li semblaven decisoris, fonamentalment els Estats Units. Va obtenir la foto de les Açores, però es va embolicar en polítiques dubtoses i que li anaven grans, i els efectes van ser escassos i poc duradors. Això el va fer caure, en definitiva. I la projecció a l’Amèrica Llatina no té segurament un balanç tan minso, però tampoc va triomfar plenament.
Ara Aznar ho vol tornar a intentar. En primer lloc, perquè creu que ara li pot sortir bé. I en segon, perquè deu tenir la sensació que la seva herència s’ha diluït. Rajoy no era el seu hereu. Era una altra cosa. L’aparició de Ciutadans, competint pel mateix espai de dreta que el PP, i des de posicions més semblants a les d’Aznar, el deu haver satisfet, però de fet ha dividit l’espai que ell va voler unificar. Ara, Aznar condueix des de l’ombra, i amb un nou ressò mediàtic d’aparença discreta però molt en la seva sintonia, el mateix procés que va encapçalar a la llum del dia. El primer pas és la unificació de l’espai. Va aposta d’entrada per Ciutadans, però l’objectiu no és el sorpasso, sinó la refundació de l’espai unificat. Tant se val si sota el nom de Ciutadans, sota el del PP o sota un de nou que s’inventi. Si al PP guanya Cospedal o Soraya, jugarà per Rivera. Si guanyés Casado, buscaria la confluència (o el combat darwinià dels seus cadells, a veure qui mereix més ser el cap de la tribu). L’objectiu és la confluència. Que és la garantia de la victòria, davant d’una esquerra plural, de difícil aliança amb els nacionalismes català i basc, si no és per pura supervivència defensiva.
A partir d’aquí, els dos projectes. El primer, repetir l’operació d’imposició del model nacional, vencent els independentistes catalans, a través de tots els mecanismes possibles, i no especialment a través dels més democràtics. Dividir la societat catalana amb submarins ben greixats, il·legalitzar l’independentisme, reprimir-ne els quadres, desmuntar el poder autonòmic. El que va fer a Euskadi, però en gros i sense l’excusa de la violència. Com va dir Aznar, els independentistes, si els deixes votar, et guanyen. Per tant, no se’ls ha de deixar votar o no s’ha de deixar que els votin. I a partir d’aquí el somni de pesar alguna cosa al món, a base d’aprofitar els corrents conservadors, de rebuig a la immigració i d’euroescepticisme de fons que travessen el nostre continent i que tenen rèpliques o orígens a l’altra banda de l’Atlàntic. I com en la seva primera vida pública, aquests dos objectius, que són sincers, que és el que vol fer, són al mateix temps eines fantàstiques de propaganda. L’anticatalanisme és una arma de campanya esplèndida. I els somnis imperials més o menys reconvertits no han estat mai descartats en l’imaginari de la dreta espanyolista.
No sé si li sortirà o no li sortirà. No sé si aconseguirà els èxits que no va tenir del tot a la primera. No sé ni si tan tols aconseguirà aquesta unificació de tota la dreta, extrema dreta inclosa, que és essencial com a primer pas del seu projecte. Del que sí que estic segur és que ho intentarà. I que l’ajudaran.
