Sant tornem-hi amb la llista única

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Encara queda un any per l’arribada de les eleccions municipals i ja hi ha tot de gent distreta altra vegada amb el famós tema de les llistes úniques, una brasa que, com a mínim, ens acompanya des de la tardor de 2014. Quan arribi l’hora de confeccionar les candidatures electorals portarem gairebé cinc anys parlant del mateix assumpte i potser ens hauríem de començar a preguntar de què ha servit tot això de cara a l’interès general de l’independentisme i del país. Ja responc jo perquè no us hi canseu: no ha servit de res. És més, podríem dir que ha suposat un llast perquè s’han unes perdut forces en aquests debats estèrils que no s’han destinat al proselitisme ni a altres tasques constructives.

                Les novetats d’aquest darrer fascicle són escasses respecte els lliuraments anteriors. Una altra vegada trobem que el debat apareix allà on el món postconvergent veu que les enquestes li són desfavorables pel que fa a la correlació de forces amb els republicans. Aquest ha estat el motiu pel qual no es va plantejar a les anteriors eleccions municipals barcelonines i, en canvi, rebrota en aquestes. Fins i tot el PDECat ha verbalitzat, amb més cara que esquena, que demanaran que s’apliqui aquest format allà on ells no formen part del govern. Si ja estan governant, aleshores ja no els sembla necessari replantejar-se com es concorre a les urnes.

                Igual que en les altres edicions, la CUP sembla que resta al marge de les ambicions dels partidaris de la llista única i, o bé ni tan sols se li planteja el debat, o bé s’acata sense escarafalls el primer no que es rep per resposta. Paradoxalment, la llista única de l’independentisme ni tan sols té vocació de ser única, sinó que s’accepta que els cupaires pesquin pel seu cantó encara no se sap ben bé per quin motiu. Si es tracta d’acumular forces, hem d’anar tots junts, no? I si es tracta de pluralitat ideològica, que el liberalisme i la socialdemocràcia es dirigeixin també als seus respectius públics, que són molt més nombrosos que els de l’anticapitalisme. 

                La diferència, aquest cop, rau en l’apel·lació a la Llei Orgànica del Règim Electoral General, que estableix que el candidat de la llista més votada accedirà a l’alcaldia, sempre i quan la majoria absoluta dels regidors del ple no s’hagi posat d’acord en la seva tria. Ara bé, si es va a una política de blocs nacionals –que no és el principal assumpte de les eleccions municipals, per cert- , es possible que s’empenyi a l’espanyolisme més dur a regalar el vot a candidats que no són estrictament de la seva corda. Les alcaldies es poden constituir tant per adhesió a un candidat com per rebuig a un tercer. Per posar un exemple ben clar, pot passar que Ciutadans regali el seu vot a Colau, de la mateixa manera que el PP ha fet un alcalde del PSC a Badalona a canvi de res, o que Pedro Sánchez és president perquè tothom volia fer fora a Rajoy i no pas perquè de sobte hi hagués un entusiasme pel socialista.

                Les darreres eleccions municipals ens van ensenyar que les principals alcaldies independentistes es van obtenir, precisament, defugint la política de blocs. A Badalona, Sant Vicenç dels Horts o Sabadell van haver-hi alcaldes i alcaldesses independentistes gràcies a la capacitat d’arribar a acords amb formacions que no es voldrien enquadrar en una dinàmica frontista. Aplicar la recepta contrària el 2019 seria no haver après prou bé la lliçó i ajudaria a engreixar Ciutadans en un àmbit municipal que fins ara no li ha estat propici.

                Cal entendre que el concepte d’unitat independentista només engresca uns determinats sectors que ja són independentistes convençuts i que tenen l’independentisme com a primera senya d’identitat de la multiplicitat d’etiquetes que arrosseguem tots els individus. Serien aquests, i només aquests, els que participarien votant en un format de primàries on el demos fos l’independentisme, però no pas el conjunt de la ciutadania que pot sentir-se atreta o seduïda d’una manera col·lateral per la idea d’una Catalunya independent:  aquest seria un joc de suma nul·la.

En canvi, els independentistes convençuts és segur que votaran una candidatura independentista. Si el pretext de tot aquest invent és el d’aconseguir que una candidatura independentista sigui la més votada, aleshores només tindria sentit que els qui considerin les ideologies dels partits intercanviables o prescindibles, fins al punt d’estar disposats a desdibuixar-les en una llista única, concentrin el vot en l’opció que surti més ben posicionada, i que deixin que la resta de la població pugui triar segons les seves preferències ideològiques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).