Quan una bona enquesta desferma la ira

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La darrera enquesta electoral publicada a Catalunya, La Vanguardia, atorgava a l’independentisme un 49 per cent dels vots (ara, 47,5), el millor resultat de la història que la capçalera degana de Barcelona ha atorgat mai a l’independentisme, fregant la  majoria absoluta, per primer cop en vots, amb una participació del 75 per cent. Per si no era suficient, Ciudadanos deixava de ser la primera formació política. ERC passava pel davant en vots i escons. Els polítics més ben valorats eren tres independentistes. Acollonant: un pres polític, el president del Govern i un exiliat. Per aquest ordre, Oriol Junqueras (l’únic que aprovava i de llarg), Quim Torra i Carles Puigdemont. Els pitjor valorats, de molt, els polítics espanyolistes. Pel que fa a les eleccions espanyoles, PSC i ERC es disputaven la victòria mentre els Comuns (actual primera força) quedaven desplaçats al tercer lloc. Els actuals 17 diputats independentistes passaven a ser 18.

Una immensa majoria, el 80 per cent, es manifestava en contra de l’empresonament dels presos polítics i, per tant, a favor de la seva excarceració. I una majoria absoluta dels catalans es declaraven partidaris d’un referèndum d’independència amb totes les garanties. Les dades milloraven clarament els registres del darrer CEO del Govern català, si més no pel que fa als partits independentistes en el seu conjunt.

Doncs bé, el més curiós és que sobtadament va eclosionar una protesta irada a les xarxes, molt sorollosa. No pas de l’espanyolisme malgrat que les formacions espanyolistes, en el seu conjunt, eren les que en sortien més malparades. Les protestes irades amb invectives de tota mena, acusacions de conspiració, de tergiversació i els ja habituals insults provenien d’abrandats nacionalistes catalans amb un llenguatge molt agressiu.

Vist en perspectiva resulta incomprensible si objectivem les dades. I evidencia un estat d’ànim molt crispat d’una part de la parròquia que branda l’estelada, una part clarament minoritària si atenem a l’enquesta i alhora molt sorollosa. Però preocupant. Quin és el mecanisme psicològic que provoca que una enquesta que millora clarament els resultats de les eleccions del 21 de desembre desencadeni una reacció furiosa per part d’un sector de l’independentisme?

La reacció pot estar provocada per diversos factors. Des del punt de vista estrictament partidista, s’explicaria per una reacció irada d’un nucli de simpatitzants d’aquelles formacions independentistes que veurien reduïdes les seves expectatives electorals. Tot i això, de ben segur hi ha altres factors. En aquest punt, una reacció adversa contra el mitjà que publica l’enquesta; barrejada amb un estat de frustració que acompanya una part gens menyspreable de l’independentisme. No hem d’oblidar que fins el darrer moment hi va haver partits i entitats que defensaven una repetició de les eleccions. Tot és legítim. Ara bé, allò més preocupant no és la diversitat d’opinions i parers d’un moviment republicà que és molt transversal i, com a conseqüència, plural. Allò preocupant i contraproduent és la crispació que es projecta, la imatge extremista i que el debat serè hagi estat substituït per la grolleria i la desqualificació histèrica de la taverna digital. Però quina mena de complicitats es poden aconseguir amb aquestes credencials? Qui que no estigui ja prèviament i absolutament convençut que el millor per a Catalunya és la independència se sentirà seduït per la xerrameca incendiària dels apòstols de l’astracanada?

És urgent la maduració d’una estratègia plausible i el màxim d’unitària possible que no estigui condicionada pel curtterminisme. És urgent assentar com el moviment republicà surt d’aquesta espiral caïnita i crispada que no porta a cap embat per la llibertat amb l’Estat sinó a una confrontació interna, fratricida. És urgent que tots els agents polítics i socials assumeixin un diagnòstic conjunt del moment i que defugin alimentar la controvèrsia. També que plantegin honestament com ho fem per afrontar un horitzó de futur que ens permeti tornar a generar les condicions per afrontar un nou embat democràtic amb una majoria prou àmplia i sòlida que faci imparable la República Catalana. És urgent teixir complicitats, entendre que acceptar blocs estantissos ens porta a l’empat i infinit i assumir amb satisfacció i un enorme orgull que hem arribat més lluny que mai però que encara no hem fet el cim, no pas per falta de voluntat sinó senzillament perquè davant hi tenim un Estat profundament reaccionari i autoritari i, alhora, perquè necessitem més fortalesa i seguir sumant.   

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista