Al país de l’Ararat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El vailet no deu tenir més de set anys, no, potser només en té sis perquè encara es posa les mans a la boca i fa caretes de sorpresa, encara no té per la mà la feina que algú li deu haver encomanat. Me’l trobo quan el sol comença a declinar, en un carrer d’Erevan, a Armènia, repenjat en una tàpia baixa per on passa molta gent, encara fa una xafogor impressionant i ningú no s’atura davant del seu elemental negoci. Ha deixat a terra una bàscula de bany, atrotinada, que potser havia estat de moda durant l’època soviètica i ara sembla incomprensible, extravagant, una nosa que ni jo ni ningú no li comprarà, és lletja amb avarícia. Potser és per això que em somriu, murri, ensenyant-me totes les dents, tan blanques, i m’explica en armeni tot de coses que voldria entendre però no sé. No, el que vol és que em pesi i cobrar-me per conèixe’m millor a mi mateix des d’un punt de vista de la força gravitatòria. Està bé el tracte, no em proposa cap coneixement fabulós, com ara saber quin serà el meu destí, la meva bona ventura, ni descobrir el meu número de la sort d’avui, no, només una cosa molt més honrada i positiva, que sàpiga del cert, exactament, els quilos que faig enfilat a la bàscula.

Dalt de l’andròmina només marco vint i alguns grams, de manera que, amb la mirada, tots dos constatem les possibilitats reals, mecàniques, de la màquina pesadora. El xiquet em mira decebut, avergonyit, davant del descobriment. Dalt de l’andròmina constato que, encarat com estic al pas dels vianants pel carrer, sé reconèixer una vegada més la presència constant de l’Ararat damunt la ciutat, la gegantina muntanya de 5.165 metres i neus perpètues, el gegant que sembla que protegeixi la nació armènia. I dedueixo també que, quan el vailet va provar la bàscula per veure si encara funcionava, va donar-li exactament aquest mateix pes, aquests vint quilos i alguns grams, el que deu fer ell, infant escanyolit. Tampoc no m’és gens fàcil entendre la moneda del país, el dram, un nom que sé que ve de l’antiga dracma grega però que encara no he après a valorar correctament. Per això, quan em demana un preu li’n dono molt menys, per equivocació, una quarta part, una sisena part del que esperava, no sé. Es queda dret, mirant-se en silenci la mà on hi ha la moneda, desolat, i jo confós i la bàscula, a terra, entre nosaltres dos, mentre sé que l’Ararat immens ens està observant. Quant deu pesar? Ara som dos els avergonyits que ens mirem l’un a l’altre, simètrics i desconcertats. Fins que, de cop i volta, el vailet es fica la moneda a la butxaca i em diu amb un somriure gros que d’acord, que al capdavall la bàscula no funciona i que el negoci és el negoci, que com a client tinc dret a una rebaixa tan esplèndida per la pesada frustrada. Salta com una llagosta i recull la màquina de pesar, se la posa sota l’aixella i, abans de marxar, em torna a somriure, valent i despert, ja està corrent i jo que no el puc atrapar. És la meva primera conversa en armeni i la meva primera persecució d’un ciutadà armeni, pels carrers d’Erevan, per intentar pagar-li ara el que em demanava, que jo no ho havia entès bé, que sóc molt més lent que ell, no només amb el cap, també amb les cames. La xafogor és insuportable. Com és possible si el sol ja està gairebé ponent-se?

Se sorprèn de veure’m, panteixant, alguns carrers més tard, al seu darrere. Li explico en català que s’esperi, cony, que no li vull cap mal, només saldar el deute que tinc amb ell, que em pesa com una muntanya. Li dono força monedes més però no cap bitllet, perquè hi ha tot de gent que ens mira i no voldria que sembli que el nostre negoci, entre un estranger i un petit noi armeni, mereix tantes festes ni tants diners. Fa el gest de negar-se, greu, perquè la seva dignitat comercial està en joc i no vol que sigui dit que demana diners sense més ni més. No conec gaires armenis, ni sé ben bé com són, però sé que no hi ha res més repugnant que un estranger jugant a ser la bona persona que no és ni serà mai, desfent-se una estona de la seva fastigosa superioritat. M’agraden els armenis i com em mira aquest que tinc al davant. Al final es queda totes les monedes que duc a sobre, torna a somriure i, ara sí, s’escapa rabent amb la bàscula ben segura sota el braç. Jo busco un taxi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves