Un aire nou, a Perpinyà?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja fa unes quantes setmanes que els diaris locals de Catalunya Nord comencen a parlar de candidats i projectes electorals, de possibles caps de llista, de qui se podria presentar i qui no. I és que tot i que encara falta per l’inici de la campanya electoral, al nord de l’Albera ja se comença a pensar en els comicis municipals que tindran lloc el proper 2020.

A Perpinyà en particular, l'interès i la rumorologia es poden comprendre per la capitalitat de la vila en el «departament», però no només. No n’hi ha prou en remuntar-se als últims resultats electorals per entendre la preocupació anticipada d’una part de l’electorat, cal revisar la història dels darrers 70 anys de poder municipal per comprendre per quina raó les eleccions municipals de Perpinyà generen tant interès.

Només cal un cop d’ull a la llista de batlles del darrer segle, per entendre que la dinastia Alduy ha marcat la vila. El pare Alduy, el seu fill, i després el successor del fill, Pujol, han marcat una ciutat en la qual l’opacitat administrativa ja ha esdevingut una evidència tan gran que se fa difícil qüestionar-la.

A aquesta nissaga familiar, només hi cal afegir la instauració del clientelisme de les famílies successives. Una alimentació sense falla del comunitarisme: què puc fer per fer contents els gitanos? I pels peus-negres? I com  puc recuperar els vots dels catalans? A qui puc donar el negoci de destrucció del centre ciutat? I de la seua pseudo-reconstrucció ? I qui tindrà els terrenys on se farà la propera i enèsima zona comercial a l’extraradi?

I amb aquest caciquisme, s’ha anat creant a poc a poc el caldo de cultiu perfecte per la traca final. I és que ja a les darreres eleccions l’ex-Front National (que ara se fa dir Rassemblement National) va decidir que un dels seus cavalls de batalla estatals seria la vila de Perpinyà. Perpinyà ha esdevingut un laboratori per l’extrema dreta, un laboratori per experimentar quins discursos els hi funcionaven, quines mesures podien tenir popularitat, encara que ho fessin des de l'oposició.

I en la mateixa dinàmica, pròpia del model polític de l’Estat francès, la resta de partits han seguit la línia Perpinyà com una sucursal més del partit que toqui, només pensant en el nombre d’elegits locals que pot treure i si la cap de llista del partit anirà en una bona posició en les possibles coalicions per acabar sortint. Vaja, que tot se planteja en termes de matemàtica pura electoralista. Qui guanyarà, qui pot treure més elegits municipals i més sous i dietes?

Així que, segurament, davant aquest panorama el que s’haurà de plantejar Perpinyà a les properes eleccions municipals, disputada pels ogres de totes bandes, és: què vol dir guanyar?

Exemples com el de Badalona podrien ser una font d'inspiració. No pas en la matemàtica electoral, que no és comparable d’un estat a l’altre, sinó en el context i la filosofia de la candidatura. Nosaltres també tenim l’Albiol de torn, Aliot, racista sense complexes, amb Perpinyà entre cella i cella. També tenim una ciutat (tot i que més petita), amb barris perifèrics extensos. I també tenim, no en dubto ni un instant, un potencial associatiu, als barris de la ciutat. Un potencial d’habitants de la ciutat que només s’han de creure que poden ser ells els que decideixin el que ha de passar a la seua pròpia ciutat.

Fa tot just una setmana, lluny dels habituals bars i restaurants que acullen les rodes de premsa oficials, al carrer, als peus de l’estàtua de Francesc Aragó de Perpinyà, se presentava el que pot ser una de les veus d’aquesta nova forma de guanyar, de reconquerir la vila de Perpinyà.

Nou-s (nosaltres/nou) Perpinyà  és una projecte sorgit d’associacions i organitzacions polítiques, però que no té cap llista de sigles al final. Trencar amb els esquemes clàssics, amb els esquemes de partit. Sortint al carrer, sense demanar permís per fer o deixar de fer per tot. I plantejar que sem els habitants de Perpinyà els que ens hem d’empoderar, sense por, per ser conscients que no ens fan falta elegits estatals, ni caps de llista estrella, ni partits amb grans sigles conegudes.  Simplement ens necessitem a totes nosaltres per fer de Perpinyà, la nostra ciutat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.