Entenen els catalans el nacionalisme espanyol? Fa pocs dies el periodista navarrès establert a Catalunya Arturo Puentees plantejava aquest interrogant a critic.cat. Ho feia amb voluntat d’aprofundir en un debat que em sembla sa de forma molt encertada.
No fa dos dies que sóc del parer que els catalans, tant els sobiranistes com els espanyolistes; tant el catalanisme, els sectors democràtics i les esquerres, com les dretes neolerrouxistes, no acaben d’entendre què és Espanya i com opera el nacionalisme espanyol veritablement. Sovint m’agrada destacar que allò que els caldria a molts intel·lectuals i totòlegs catalans és fer un petit tour per indrets del nostre país com les Balears i les Pitiüses i el País Valencià. No cal anar gaire lluny. Allà, amb tots els matisos imaginables, hom pot constatar, si hi va amb l’orella parada i parla amb tothom i no només amb els seus “amics de sempre” i/o amb els de la seva corda, que el fet nacional espanyol no és simplement una caricatura freak de nostàlgics feixistes i bergants que busquen brega. És un aparell greixat amb molts vèrtexs —tants com colors té la societat. Seriós. Imaginatiu. Camaleònic, també. Fóra bo tenir-ho present sempre.
Deia, Puente, com a colofó de la seva reflexió, que els nacionalistes espanyols —tots, els que n’exerceixen i els que són a l’armari; els d’esquerres i els de dretes— creuen que tenen el sentit comú de la seva part. Posa l’exemple d’una amiga seva que pels volts de l’1-O es mostrava horroritzada per tot el que estava passant a Catalunya i per les detencions i empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i que, ara, més de mig any després, està convençuda que no hi ha presos polítics. Quan hom no racionalitza o quan es racionalitza en excés i es creu que el sentit comú absolut està de part teva, tot esdevé extraordinàriament perillós. A Espanya aquest és el problema principal.
Espanya no reconeix la diversitat i el pluralisme no sols perquè el franquisme sociològic hagi penetrat fins al moll dels ossos de la població d’arreu de l’Estat, sinó perquè el pensament nacional espanyol està absolutament solidificat en tots els vessants de la vida pública —i privada— de la ciutadania. Vertebrar quelcom a la contra, trencar el règim, construir una cultura política diferenciada de la que està tan estesa, és un repte enorme. I, segurament, és una tasca catalana, però també de la resta de pobles de l’Estat.
Fa un grapat de setmanes, a Bilbao, en una trobada d’entitats dels Països Catalans, Galícia i el País Basc, un company estimat, el dirigent de l’esquerra abertzaleFloren Aoiz, l’encertava. “Dir als espanyols que són una colla d’analfabets, pseudofeixistes i incapaços de governar-se democràticament no és la millor manera de fer amics”. No anava gaire errat. L’espanyolisme es rearma quan des dels sobiranismes perifèrics s’ataca la manca de sensibilitat dels espanyols i les espanyoles envers els nostres drets democràtics. Hem de començar a cavil·lar com gestionem diferent el greuge terrible de veure com quasi ningú recorda el drama dels nostres presos polítics i exiliats. És dolorós. Agre. Però hem de repensar el discurs i les aliances. Dedicar-hi esforços.
Estic convençut, en aquest sentit, que una de les claus és a dins casa nostra mateix. El sobiranisme català ha de valorar que potser no ha ampliat prou —sí, comença a ser una frase feta massa tòpica però per això manco necessària!— la seva base electoral i social. Les preguntes s’acumulen: realment un perfil com Gabriel Rufián agrada als castellanoparlants catalans? Produeix atracció entre els ciutadans espanyols progressistes mitjans? O només entre l’esquerra alternativa hispànica megapolititzada i la claca indepe catalana més hooligan? S’ha treballat prou una qüestió importantíssima com la dualitat identitària? I, en aquest sentit, les identitats múltiples o la combinació entre identitat espanyola i independentisme català, són realment comunes, o una excepció? El bloc sobiranista era , és, realment plural?
Em penso que hi ha el perill que l’independentisme vagi a un escenari de no repensar-se, de no fer autoanàlisi, de no valorar prou el que ha fallat, el que ens ha fet fallar. Considerar que la culpa és de l’adversari ideològic. Culpar Puigdemont, l’aparell convergent, la poca gosadia d’ERC o l’eixelebrament de la CUP no porta enlloc. Les culpes són col·lectives. Cal més aliances dins la societat catalana i amb la societat espanyola. I cal, això també, pensar que potser, com fa 40 anys, fallaren les elits. Aquelles elits modèliques que teòricament són l’enveja d’Europa. Que farien caure la bava de la intel·liguèntsia de la socialdemocràcia, el liberalisme progressista i l’humanisme europeistes.
