Unitat sobiranista: Per a què?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Unitat i consens. Hi ha qui defensa que en política només s’avança quan es combinen aquests dos elements. Fer concessions per avançar, sense renunciar als principis i eixos vertebradors d’unes idees polítiques o uns interessos socials. Probablement aquesta teoria és certa. Però unitat no necessàriament és sinònim de progrés. Hem de veure què implica aquest acord, quins avantatges té, com pot desgastar les parts implicades i cap a quin camí ens condueix. Per això, quan algú defensa que el moviment sobiranista només necessita unitat, cal fer diferents matisos per saber què vol dir i quins riscos genera. 

La unitat del sobiranisme neix quan es posa l’1-O damunt la taula. Es generen sinergies i complicitats perquè l’objectiu és celebrar un referèndum. Partits i entitats treballen plegats per fer-ho possible, sempre amb l’ajuda de la societat civil -pilar imprescindible. Però aquesta unitat comença i acaba amb l’1-O. A partir de l’endemà tot s’esberla per poder gestionar i complaure interessos i estratègies particulars. 

I, per això, som on som. Sense unitat dins del moviment sobiranista. Hi ha divisions en els mateixos partits. Per tant, com voleu que es treballi de forma coordinada? És impossible. Formacions polítiques amb batalles internes -Junts per Catalunya amb el PDECAT, les bases amb la direcció d’ERC, la CUP amb bàndols diferenciats. I després aquests partits són els que s’han d’entendre i han de construir polítiques nacionals? Sembla complicat. El partidisme sempre ha existit i, encara que en alguns moments del procés ha quedat més dissimulat, mai no ha desaparegut. Si els partits no teixeixen un objectiu comú, no cal parlar d’unitat.

Necessitem que partits i entitats fixin nous horitzons, construeixin noves finestres d’oportunitats. Si no, la unitat és i serà impossible. La pregunta és: es podrà crear un momentum com l’1-O que sigui capaç de sumar tantes i tantes sensibilitats? Costarà. Cada partit fa una radiografia diferent del moment actual i, per tant, cadascú construeix un relat i una tàctica diferenciada per guanyar posicions. Si seguim així, és difícil pensar que s’imposarà una estratègia capaç d’unir esforços i esperances i que tingui una traducció ràpida i eficaç (ara que aquesta paraula s’ha posat de “moda”). Unitat sí, però per a què? Primer hem de saber el què; la resta s’imposarà pel seu propi pes. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Magda Gregori
Magda Gregori