Flama que devora el paper

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Així estem. Atrapats pel sexe i fascinats per la quimera de l’amor. L’amor, és a dir, allò que no tenim però que volem donar a algú que no ho vol, segons un conegut savi de França del Maig del Seixanta-vuit. Ens diferenciem de qualsevol altra societat, passada o present, en el fet que aquestes obsessions del cos i de l’anima s’han convertit en una veritable epidèmia col·lectiva de la dissort. Avui qui no s’interessa pel sexe és tan heretge com qui abans es desentenia de Déu, el qual, al seu torn, segons els clergues més reputats ens exigia desinteressar-nos pel sexe. Amb insistència. No ens costa gens anar al cinema i posar-nos en la pell de Woody Allen precisament per això, perquè som idèntiques víctimes del desig, tot i la conya, o precisament per això, perquè només des de la conya podríem atrevir-nos a parlar de sexe i d’amor, D’amor i de sexe, sense extraviar-nos, sense perdre’ns definitivament en el territori més exterior. Potser tenen més raó que els altres Joanot Martorell i Jaume Roig i les històries d’amor pertanyen al territori de la comèdia i no pas de la tragèdia. A l’altra banda, discrepant absolut i resplendent, hi ha el text de la Fedra de Jean Racine, impressionant, inevitable mestre, tot i l’horror que ens fa al nostre país el teatre francès amb perruca, rapè i versos alexandrins que s’allarguen i es cargolen com serps. Sí, la Fedra de Racine ens atrapa i ens arrossega cap a la part obscura que duem ben endins, a la tragèdia de l’amor desmesurat, a la debilitat de les baixes passions. A la cruel tirania de la insatisfacció constant. Mais oui

“C’est Vénus tout entière à sa proie attachée.”

O el que és el mateix: “Vet aquí, de cap a peus, Venus aferrant-se a la presa”. Gairebé podem sentir les dentegades de la bèstia que va devorant la fràgil llibertat de la protagonista, que desitja el que no hauria de desitjar, probablement per això perquè no ho hauria de desitjar. El fill tendre i càndid, el cos test com acabat de fer, l’olor pàrvula i torbadora. Venus ja no és una senyoreta molt bonica pintada sobre una petxina, sobre una vagina, enmig del mar assotat pels núvols. Venus és un monstre. El monstre. Com que no deixem mai de parlar de l’amor, ni sota l’aigua, pocs escriptors s’han atrevit a explorar-ne tots els límits, a explicar-ne, com Racine, tots els secrets. És la darrera obra que escriu sobre l’amor, l’any 1677, a París, a través de 1.654 versos alexandrins. Hi aboca tot el que en sap, tot el que n’ha descobert, una formidable síntesi, una confessió que l’escriptor es recita a ell mateix desesperadament. Després vindrien Esther i Athalie, dues obres de teatre recloses preventivament en la religió

Buscant el sentiment absolut, l’escriptor traeix l’amor per amor, com va dir Denis de Rougemont una vegada, devorat per la fatalitat de l’amor i pel dolor de la incertesa al seu famós llibre L’amor i Occident, quines dues paraules més diferents, més misterioses que mai no acabem de conèixer del tot. Racine utilitza un vocabulari molt reduït a la Fedra que compon, sintètic i precís, que combina i recombina treballant amb la llengua fins a esgotar-la, fins a tibar-la tant que diríem que s’esqueixarà en qualsevol moment. Treballa fins al límit, esgotant l’idioma al mateix temps que s’esgota la història que ens va explicant i com s’esgota la vida de la seva heroïna, devorada viva per la passió. Això fa de Racine un escriptor clau que travessa tots els segles i tots els territoris. És un creador barroc que va més enllà del límit, especialment en la moral, en la psicologia, però fent servir el francès més senzill possible, el més contingut i prudent. És la senzillesa del Barroc de Versalles en tota la seva esplendor, de fet, la quinta essència del refinament lingüístic i del gran estil francès, de la manera més noble d’escriure en la llengua romànica més poderosa de tota la història. Un estil que sembla elemental sense ser-ho gens,  que es fa mínim perquè ja no pot ser més sumptuós ni exuberant. Els extrems es toquen i concorden, harmonitzen i ens qüestionen, de manera inesperada per a desesperació nostra, pobres lectors soberguejats. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves