À Punt: el nou miracle de la primavera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per raons que tenen a veure amb la manera en la qual s’ha desenvolupat tot el procés, entre altres coses que no venen al cas, m’havia agafat la recuperació de la televisió pública valenciana, À Punt, amb una mica de distància. Vaig arribant a una edat en la qual les il•lusions les vas dosificant, perquè ja ets gat escaldat i perquè han passat massa coses, perquè la motxilla és gran i pesa molt. Sí que em va fer goig veure com gent que m’estime de la que hi havia a Canal 9 i de la que no, s’anava incorporant al projecte.

També era molt gratificant veure com molts bons professionals dels audiovisuals eren recuperats (o incorporats) a la producció de programes. Veure com es posava tot en marxa tenia un punt d’excitació, perquè recuperar la radiotelevisió pública en la nostra llengua no és qualsevol cosa. Els primers passos de la ràdio ja eren un bon indicador de per on podien anar els trets. El que no podia sospitar era que el dia que arrancava de nou la televisió, el 10 de juny, em posaria davant de l'aparell amb un ai al cor mirant el compte enrere com si la humanitat estiguera a punt d’aterrar a Mart. I que, quasi sense adonar-me’n, els ulls se m’entelarien per l’emoció. Una emoció premiada amb aquell informatiu sobri i solvent, conduït amb solidesa i una serenor descomunals per dues xicotes joves, Adelaida Ferre i Vanessa Gregori, que pareixia que portaven tota la vida fent telenotícies. Fou una posada en escena digníssima. Amb una Carolina Ferre immensa portant el pes del debut durant tota la vesprada.

Ha estat una primera setmana molt satisfactòria. Hi ha espais magnífics, bons i discutibles, alguns francament sorprenents, en els acabats i en els continguts, i uns altres que necessiten ajustos. Hi ha, així mateix, un estàndard lingüístic que també s’ha d’ajustar, sobretot per part dels nouvinguts. Però ja s’ha pogut veure per la pantalla a molts dels millors periodistes joves del País Valencià. A tertulians d’orientació conservadora que mai no imaginaries fent els seus primers esforços en la llengua del país. També hem vist ja a comunicadors i comunicadores, com Eugeni Alemany, que mereixien aquesta televisió. I moments antològics, com l’esquetx dels turistes de Valladolid (minut 23) d'Açò és un destarifo o el sensacional monòleg de Pere Aznar (felicitacions als guionistes, també) barrejant paella, corrupció i altres herbes en Assumptes interns, un humor punyent i crític que difícilment haguérem vist en l’anterior etapa. O l’entrevista a la tremenda àvia de la youtuber Miss Tagless. Hem vist també un programa amb el poeta Marc Granell de protagonista absolut de Plaer de ma vida. I a Miquel Gil i Botifarra fent d’estrelles de la televisió, qui els ho anava a dir. Entre més coses dignes de ressaltar-se.

Començar bé és important. És una televisió plural que té en compte la realitat del País Valencià, amb vocació transversal i popular. Que ha rebut les primeres crítiques dels nostàlgics de la Canal 9 castellanitzada, manipulada i ideològicament monocolor i dels fanàtics de torn que pensen que sols hi ha una única manera de ser valencià i que pensar diferent o dir “País Valencià”, com va fer Alemany en la jornada inaugural, mereix que et cremen en la foguera. Res de nou. Res sorprenent.

Allò important, tanmateix, és el que està passant i passarà a les cases. A la meua, hem tornat a veure informatius. I els menuts de la casa s’han enganxat als continguts infantils en la seua llengua de la web, el que implica que la seua dieta audiovisual ja no és únicament en castellà. Però sobretot no perdonen ni un sol capítol d’Açò és un destarifo. Sembla que és la tònica en moltes més llars. I és tot un canvi de paradigma perquè el llenguatge del joc i de l’audiovisual de la nostra xicalla –fins i tot dels “adoctrinats” xiquets de les línies “en valencià"- és el castellà. L’idioma amb el qual es comuniquen i juguen en l’esbarjo i fora del col•legi. La llengua de l’animació, Youtube i els videojocs. Un fenomen que encara no s’ha estudiat amb suficient deteniment.

Amb tots els retrets, mancances i coses a fer que se’ns puguen ocórrer (un Polònia valencià?) que són unes quantes, aquesta posada en marxa d’À Punt és nou miracle primaveral. Un fet molt més transcendent que no sembla.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.