Ensenyaments de l’ase

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nostra vella civilització gosa començar precisament aleshores, quan després de trobar i de dominar el foc, com en una inesperada resplendor d’un instant, l’home dels orígens va descobrir el pla horitzontal i va veure que era bo. No pas la roda, anterior i revolucionària, no. El pla horitzontal.

El nostre avi, o la nostra àvia, va adonar-se dels beneficis infinits d’una superfície plana i transitable, d’un invent que no només feia cases amb el terra regular i pla, també permetia caminar i fins i tot córrer sense cap entrebanc i alliberava la ment humana d’haver d’estar en tot moment a l’aguait dels perills del terreny natural, sempre accidentat, imprevisible i fals. Va permetre caminar, passejar, també d’esma, badar d’una manera més profunda, serena i confiada. Sense aquest invent no podríem caminar i estar alhora pendents del mòbil. El descobriment i construcció del pla horitzontal va treure tot el partit de  la roda,  perquè només en un pla perfectament horitzontal i sense entrebancs la invenció rodada podia explotar-se al màxim, assolir velocitats vertiginoses i impensades fins aleshores. Va ser com quan el poderós vent va inflar les primeres veles del primer llagut de la història de la navegació i el va fer lliscar a tot drap per la superfície plana d’una mar en calma, o com quan a la revolució industrial es va saber combinar la potència de la màquina de vapor amb l’eficàcia de la via lliure del camí de ferro. A l’estructura geomètricament pura de la roda li esqueia una altra estructura purament geomètrica, el pla horitzontal. Fou un dels grans moments de la creativitat humana i del domini sobre l’entorn. Fins aquell moment només l’aigua en complet repòs o l’horitzó sense muntanyes havien dibuixat aquella geometria ideal. El món natural va ser dominat definitivament per l’home quan va ser capaç d’edificar com si fos l’horitzó nu i com la mar en calma. Fou una mimesi revolucionària, sensacional. I, a més a més, es va comptar amb l’ajut del burro.

L’ase, és cosa sabuda, ha dibuixat el mapa del món perquè l’home feia les distàncies fins on li arribava el burro. Si no s’anava més enllà dels límits territorials del poblat els acompanyava també el gos, però més enllà ja no, se la campaven sols l’amo i el ruc. D’aquesta antiga companyonia ve que per traçar un camí per un turó s’alliberés un ruc local, un ase sabedor del terreny, i per allà on anava la bèstia es on feien el camí. Roma va ser un imperi durador perquè va saber construir i mantenir una important xarxa de camins, de vies que no són sinó plans horitzontals per on s’assegurava una comunicació ràpida i un eficaç moviment de l’exèrcit que sempre va entre un burro i un altre burro. Tots els grans imperis de l’antiguitat van excel·lir en la construcció de plans horitzontals, ja fos en forma de vies, ponts o d’escales. Només cal pensar en l’avui reconstruït gran ziggurat d’Ur que data del tercer mil·lenni abans de Crist. La monumental escala per arribar al capdamunt del buit, de fet, no és altra cosa que una successió de plans horitzontals disposats en diferents nivells. L’escala és la gran innovació que multiplica infinitament el pla horitzontal i que permet construir els primers edificis colossals, les primeres modificacions humanes del paisatge que han quedat representades en el mite de la torre de Babel. O en les piràmides d’Egipte, a la seva manera, unes aberrants muntanyes artificials. En el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, Jacint Verdaguer empra aquesta coneguda analogia en el fragment datat al Caire el 24 de maig de 1886: “I a l’enfilar-nos piràmide amunt, me ve el record de la muntanya de Montserrat (...) Les lleixes i graons de rocs enormes d’aquí em retrauen los graons i lleixes d’allà, plenes d’heura i d’arítjol; de vegades, allargant la mà a un penyal, m’estranya no trobar-me-la perfumada de romaní...”. O al Libro del monte santo di Dio et del monte delle orationi et scala del Paradiso divotissimo et spirituale (Florència, 1477) d’Antonio Bettini, bisbe de Foligno, l’escala hi surt sobreposada a una muntanya per remarcar-ne el paral·lelisme mental i el simbolisme: les terrasses de la muntanya equivalen als graons de l’escala i els graons equivalen a les virtuts del cristianisme exaltat de l’època de Savonarola: Humilitat, Prudència, Temprança, Fortalesa, Justícia, Temor, Pietat, Ciència, Consell, Intel·lecte, Saviesa. En certa manera, les virtuts del burro.  

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves