Fa unes setmanes passí uns dies al Priorat dins del projecte del Centre Quim Soler que s’anomena “Priorat en Persona”. I el nom, en aquest cas, és la cosa. Tres escriptores i tres escriptors d’arreu del territori de parla catalana vam sojornar tres nits a ca la Roser Vernet, al Perxe del Molar. Durant el dia, amunt i avall de la comarca per conèixer‑la d’una manera peculiar: els adalils, “els que coneixen les entrades de la terra”, ens mostraven el seu Priorat més personal. El diumenge, el darrer dia, la cloenda pública per compartir sensacions: adalils, escriptors i públic en general. Abans de la cloenda, aquell matí de diumenge, sota la parra del Perxe del Molar, mentre rumiava què hi diria, torní a sentir intensament que el lloc és la gent i que la gent, les persones, som un misteri, i que... Que jo havia tingut el privilegi d’haver conviscut tres dies intensos amb una colla de prioratins i que me n’aniria amb un munt d’imatges i de sensacions.
Allò que viu: dones aferrades a la terra i homes enamorats del seu paisatge. A l’inrevés, també. Entreviu, als marges de pedra seca, les generacions de mans que els havien fet i les noves que aprenen a fer‑los. Sentí les campanes que tocaven les hores i tocaven a mort. Contemplí les pintures rupestres, la manta verda de la muntanya, les coves on s’amaguen els dracs, les vinyes, tantes vinyes.
El lloc és la gent. Soc sentimental, i a risc de semblar‑ho encara més, he de dir que allò que viu en les persones del Priorat fou amor. Amor pel reble necessari perquè un marge no caiga, pel dibuix que fa la Mola quan s’ajunta amb la serra de Llaberia contra el blau del cel, pels camins antics que et fan viatjar en el temps, per un cel de blaus i rojos intensos, indescriptible, que només podies mirar i mirar i enamorar‑te’n.
Jo vinc d’un paisatge diferent, però semblant alhora en moltes coses. La meua és la serra Calderona, una serra que abans també era plena de marges per guanyar un tros a la muntanya i plantar ametlers, garroferes i oliveres. L’amor dels prioratins pel seu paisatge revifà el meu amor pel meu paisatge. Però l’amor, ho sé ben bé, no és sempre amable. Està fet també de sacrificis, de ràbia, de frustracions, de temors, de resistència i de lluita. També viu això mentre pujàvem a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació a Gratallops, amb l’adalil Teix, mentre contemplàvem el paisatge des de la serra de l’Espasa amb Andrea, mentre buscàvem formes a les roques de gres roig de l’ermita de sant Gregori de Falset amb la Gabriela i l’Ot, mentre seguíem a bon pas el Jimi pel terme de Falset i el sentíem explicar com es perden els ulls quan la Mola s’omple d’orquídies.
“Priorat en Persona” és un cant al tros on has nascut o que has fet teu, al lloc on vius. Un tros que ara t’atrau, ara et rebutja, que t’abraça i que a voltes t’escup, perquè viure mai no és fàcil. Però pertànyer, aquesta sensació, aquest sentiment, és un gran regal. I allò que viu, en les persones que em mostraren el seu Priorat, és que apreciaven aquest regal que la vida els havia fet, el de ser lloc i, malgrat tot, estimar‑lo.
Ara toca escriure, dibuixar amb els mots aquells indrets, aquella gent, aquell què del Priorat que se m’ha quedat endins. I l’any que ve, tornar‑hi, amb els deures fets. Paraules per al diccionari del Priorat que es va fent a poc a poc, pedra a pedra, com els marges. I que podeu consultar al seu web. Llarga vida!
