El dia que comencí a escriure, amb pretensions literàries, vaig topar amb dos problemes. Puntualitze: en tenia molts més, tots els que té qui comença a escriure, amb pretensions literàries, en qualsevol idioma. Però ,a banda dels entrebancs universals, en tenia dos de locals. En primer lloc, desconeixia la meua llengua escrita, no l’havia pogut estudiar, no m’havien fet mai classe de català ni en català. Tampoc n’hi havia mitjans de comunicació. Rectifique: abans que ho censuraren, hi havia TV3 i Catalunya Ràdio. Vaig haver de comprar diccionaris, gramàtiques, vocabularis, flexions verbals i molta literatura, original i traduïda, en català. No soc filòleg ni expert en els engranatges de l’idioma, però vaig dedicar temps a intentar expressar-me en una llengua digna i que no em resultara estranya. Perquè el segon problema era aquest: el model de llengua. TV3 i Catràdio parlaven català oriental; els autors que, per admiració i per proximitat, em feien de fars, Joan Fuster i Josep Palàcios, cada un a la seua manera, escrivien en oriental, i el mateix passava amb els clàssics contemporanis catalans que vaig llegir: Pla, Rodoreda, Espriu, D’Ors o Sales, o amb totes les traduccions de clàssics universals, des de La Bíblia a l’Ulisses, passant per l’Odissea de Riba i el Dickens de Carner. No fou fins que vaig llegir autors valencians com Enric Sòria, Josep Piera, Marc Granell, Ignasi Mora, Josep Lozano o J. F. Mira que no vaig trobar una llengua culta i, alhora, pròxima a la que parlàvem al carrer, a casa i al pati de l’institut. Em produïa espurnes d’emoció llegir, en un llibre, granera, poal o espill. Si els consolidats ho feien, també ho podia fer jo; i així vaig construir un idiolecte que s’ajusta al que Mira anomena “català matisadament valencià”, que és, ara mateix, el que empren els millors escriptors valencians, la Universitat de València i els mitjans de comunicació que tenim.
Entre l’estàndard i la parla del carrer —en el meu cas, dels carrers de Sueca— hi ha un espai interpretable. L’estàndard és importantíssim. Una alumna magrebina d’onze anys, quan li vaig preguntar quina llengua parlava a casa, va dir “l’àrab del meu poble”. “Per què dius del meu poble”, vaig insistir, “si l’àrab és una llengua internacional?”. “Perquè quan parle àrab amb gent d’altres pobles, no ens entenem”, feu. I afegí que, en canvi, l’àrab escrit l’entenia sempre, fora d’on fora, ja que l’àrab escrit és un àrab estàndard.
Cal un estàndard sòlid, però no es fa literatura amb una llengua funcionarial, de telenotícies, de fossa comuna. La cuina de la literatura no és la dels informatius ni la de l’Administració, és una cuina experimental que cerca, per damunt de tot, la intensitat expressiva.
Des que vaig començar a escriure, busque el ritme i els colors de la llengua mirant de reüll la normativa i l’estàndard, però escoltant, atent, la veu interna, indòmita, que brolla de la necessitat.
